"Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s'escriga, o es pense en català. És la mateixa gent a qui no agrada que es parle, s'escriga o es pense" Ovidi Montllor i Mengual

domingo, 25 de mayo de 2014

Habilitats comunicatives

Les habilitats lingüístiques es classifiquen en funció de dos factors.

1. Segons el paper que tinga un individu en el procés de comunicació (emissor o receptor) tenim:
-les habilitats receptives (escoltar i llegar)
-i les habilitats productives (parlar i escriure)

2. L’altre factor de classificació és el canal que s’utilitza en el procés de comunicació.
-les habilitats orals(parlar i escoltar)
-i les habilitats escrites (escriure i llegir)

Cal observar que les habilitats lingüístiques no solen funcionar aïllades sinó que normalment ho fan integrades entre si.
En la comunicació actuen conjuntament com si foren eines diverses que s’usen per aconseguir un mateix objectiu.
És per això que, des d’un punt de vista didàctic, les habilitats lingüístiques han de ser tractades de manera integrada i fóra absurd i irreal treballar-les aïlladament al marge de la resta.

El discurs oral com a estil o model lingüístic sol ser:
-col·loquial, informal
-més subjectiu
-redundant i obert
-sintaxi simple, plena d’anacoluts,el·lipsis, frases inacabades
-lèxic més general i pobre, amb mots jòquer, repeticions, onomatopeies i frases fetes.

El discurs oral com a situació de comunicació caracteritzada per l’ús d’un determinat canal de transmissió pot respondre al següent esquema:
-Canal auditiu
-Percepció successiva dels diversos signes
-Comunicació espontània. L’emissor del text por rectificar, però no esborrar, el que ja ha dit. El receptor està obligat a comprendre el text en el moment de l’emissió i tal com s’esmenta.
-Comunicació immediata en el temps i en l’espai. L’oral és més ràpid i àgil.
-Comunicació efímera. Els sons només són perceptibles en el temps que duren en l’aire (verba volant)
-Utilitza molt els codis no verbals: fesomia, vestit,conducta,gestos,espai,etc.
-Hi ha interacció durant l’emissor del text. Mentre parla, l’emissor veu la reacció del receptor i pot modificar el seu discurs segons aquesta. El llenguatge oral és negociable entre els interlocutors.
-El context extralingüístic té un paper molt important. L’oral s’hi recolza: codis no verbals, deixi, etc.

Cal advertir, però, que ben sovint, alguns textos utilitzen habilitats distintes de les que els pertocarien a priori. Per exemple, un butlletí radiofònic de notícies o la representació d’un text dramàtic són textos orals que prèviament han estat escrits, o els sermons de sant Vicent Ferrer ens han arribat manuscrits quan són la transcripció d’un discurs oral. A més a més, les característiques del discurs oral i les de l’escrit es barregen segons els diferents tipus de comunicació, és a dir, s’utilitzen habilitats lingüístiques mixtes en funció del text que produïm o rebem. Així tenim que, entre la xerrada col·loquial entre amics i la lectura en veu alta d’una comunicació en un congrés (ambdós textos orals) hi ha una gradació progressiva en la utilització d’habilitats lingüístiques cada vegada més pròximes al discurs escrit.

La comprensió oral: escoltar
Escoltar és comprendre in missatge, i per fer-ho hem de posar en marxa un procés cognitiu de construcción de significat i d’interpretació d’un discurs pronunciat oralment. Sny/St

Escoltem
-          Amb uns objectius determinats, (obtenir informació, rebre una resposta, entendre quelcom);
-          Amb unes expectatives concretes del que sentirem (tema, estil, tipus de llenguatge)

Si hi ha copresència física, escoltar permet la retroalimentació o feedbak amb qui parla i l’intercanvi de papers entre emissor i receptor sol ser constant
Junt amb l’habilitat d’escoltar s’activen altres estímuls sensorials (soroll, olors, aparença visual, etc.) que ens donen informació per interpretar el text.
A més a mes, existeixen tota una sèrie de convencions socials referides a l’habilitat d’escoltar que cal posar en pràctica si volem que la comunicació reïsca: valorar el missatge escoltat, manifestar comprensió del discurs, acompanyar el discurs amb un bon comportament no verbal (mirar als ulls, somriure, assentir) reaccionar al missatge, etc.

MICROHABILITATS DE LA COMPRENSIÓ ORAL

Son les estratègies que el receptor d’un discurs oral posa en marxa per a intentar comprendre el missatge en una determinada situació de comunicació:

·         Reconèixer els diversos elements de la seqüència acústica (sons paraules, expressions, combinacions vàlides…)
·         Seleccionar entre els diversos sons, mots, expressions, idees, etc els que ens semblen més rellevants segons la nostra competència i els nostres interessos.
·         Interpretar el contingut i la forma del discurs, és a dir, dotar de significat incoherència tots els elements que hem reconegut i seleccionat prèviament.
·         Anticipar durant el discurs el que l’emissor por anar dient (paraules, idees…) a partir de les entonacions, de l’estructura del discurs, del contingut, etc.
·         Inferir informació d’altres fonts no verbals mentre escoltem la cadena acústica i la processes; per exemple, gestos, vestit, to, estat d’ànim, situació extrema de la comunicació, etc. poden ajudar-nos a comprendre el significat global del discurs.
·         Retenir determinats elements del discurs que el receptor considera importants, a fi de poder-los utilitzar per interpretar altres fragments del discurs (una paraula, un detall, el sentit global…): és la memòria a curt termini. Una vegada acaba el discurs, les dades més rellevants es retenen durant un període de temps considerable: és la memòria a llarg termini.

Per posar en pràctica aquestes microhabilitats és necessària una certa competència lingüística que permeta reconéixer, seleccionar i interpretar els diversos enunciats lingüístics.

Una vegada assolida la competència lingüística, diguem-ne bàsica, la comprensió de textos orals més complexos, més elaborats, estarà en funció del nivell d’aquesta competència en cada individu.

A més hem de considerar que aquestes microhabilitats no treballen en cap ordre determinat, sinó que interactuen entre si o alhora, a diverses nivells del discurs (sons, paraules, frases, idees, estructura, etc.). 

Didàctica de la comprensió oral:

Una sèrie d’orientacions didàctiques que ens ajudaran a fer realment els exercisis proposats:
·         L’aprenent necessita molta pràctica per desenvolupar l’habilitat d’escoltar, és per això que els exercicis proposats haurien de ser freqüents, breus (entre 5 i 10 minuts n’hi ha prou) i intensius (desenvolupar microhabilitats especifiques, aspectos concrets de la comprensió).
·         Cal posar enfasi en el procés de comprensió i no en el resultat de l’exercici, és a dir, no és tan important que l’alumnat resolga correctament l’exercici, com que s’adone dels malentesos i que els corregesca. Per exemple, en un dicta tés més important repetir el text per centrar-se en allò que no s’ha entés bé, que no sumar el nombre d’errors.
·         El material utilitzat en la comprensió ha de ser real i variat. Els enregistraments i exposicions espontànies i reals, amb vacil·lacions, redundàncies, fins I tot alguna incorrecció, són millor que les preparades. A més a més, el material variat, amb que l’alumnat s’acostuma a escoltar tot tipus de llenguatges.
·         Els exercicis de comprensió haurien d’acomplir algunes d’aquestes característiques, com ara que l’alumnat tinga per escoltar (iterés, expectativa), que formule d’alguna manera visible i observable la seua comprensió (anotant, escrivint, parlant) per tal de poder comentar, millorar i avaluar, que puga escoltar més d’una vegada per poder concentrar-se en punts determinats (pronúncia, significat, entonació, etc).
En posar en pràctica els exercicis de comprensió caldria seguir els passos següents:
·         Introduir el tema abans, a fi de motivar-lo
·         Presentar de forma correcta i clara la tasca que s’ha d’efectuar
·         Escoltar el discurs oral un mínim de dues vegades
·         Realitzar la tasca demanada individualment
·         i després comparar les respostes per parelles, en petit grup o amb tota la classe,
·         Verificar les respostes correctes escoltant de nou el discurs oral
·         I aturant-se en els punts importants.

Exercicis mnemotècnics

Desenvolupen la capacitat d’atenció i retenció, a més de la comprensió. Per exemple, les endevinalles, la literatura popular (faules, cançons, auques), jocs com el telèfon (transmetre informació entre l’alumnat i veure com es va perdent), exercicis de retenció del màxim nombre de dades en una exposició.

Escoltar i produir.

El resultat de la comprensió d’un text oral es pot plasmar en un dibuix, en un gràfic, en qualsevol cosa. El text oral actua d’una instrucció per produir qualsevol tipus de text, no necessàriament lingüístic.

Escoltar i transferir informació.

L’alumnat, després d’escoltar el text oral, ompli, completa graelles, textos, etc, sobre una biografia, un tema polèmic, una explicació técnica, etc.

Escollir opcions.

Especialment recomanat per als textos descriptius. A partir d’un text oral l’alumnat tria l’opció amb què es correspon (personatges, paisatges, objectes,…)

Identificar errors.

Consisteix a descobrir les mentides o els errors, avisats prèviament, que hi ha en un discurs oral.

Aprenentatge cooperatiu.

Enfocament metodològic nord-americà, influenciat per les tècniques de dinàmica de grups i la psicologia humanista. Es tracta d’exercicis encaminats a desenvolupar les diverses habilitats necessàries per poder treballar en grup: dialogar, conversar, escoltar els altres, llegar en veu alta, prendre apunts, etc.
Hem de pensar en els recursos tecnològics de què disposem i en llur potencialitat. En aquest sentit, cal fer esment especial al magnetòfon, vídeo, mòbil, càmera web, etc.
Permeten introduir a classe modalitats dialectals diferents i registres diversos, permeten treballar aïlladament les diverses microhabilitats o procediments de la comprensió oral.

DECÀLEG  DE L’OIENT PERFECTE
·         Adoptar una actitud activa. Tenir curiositat.
·         Mirar l’orador
·         Ser objectiu. Escoltar el que diu una persona distinta de nosaltres.
·         Connectar amb l’onda de l’orador. Entendre el seu missatge i la seua manera de veure les coses.
·         Descobrir la idea principal.
·         Descobrir la idea i el propòsit de l’orador
·         Valorar el missatge escoltat.
·         Valorar la intervenció de l’orador.
·         Reaccionar al missatge.

·         Parlar quan haja acabat l’orador.

La parla oral, treball pràctic

Hui us porte un treball fet a classe personalment i en grup.
Aquest treball té la finalitat de tractar la parla oral a l’aula de primària. La parla s’ha de tractar tant per escrit com per parlat, s’ha de treballar tant el llegir com el escoltar, per aquesta raó es tant important saber fer-li lloc a l’aula i en l’horari educatiu.
Perseguint aquesta finalitat hem elaborat el meu grup i jo aquestes dues activitats que expliquem a continuació.
Adjuntem el prezzi fet per a l’exposició en classe per tal de que quede més clar tot el treball.


viernes, 25 de abril de 2014

L'adquisició d'una segona llengua

Relacionat amb el tema del plurilingüisme i l’adquisició de noves llengües, explicarem a continuació algun dels elements que participen en aquest procés d’adquisició d’una segona llengua.

         Un dels elements principal és el IMPUT: És el bagatge lingüístic que rep un aprenent en L2 a partir del qual pot seleccionar, extreure’n regles i crear un nou llenguatge que anirà incorporant al seu sistema interllengua (sense condicions òptimes esdevindria un “soroll”).
        La quantitat de temps d’exposició a la L2 és més  important si els inputs són comprensibles per als nens i els permet avançar cap a la seva interllengua.
       La qualitat de l’input està relacionada amb la possibilitat que l’alumne participe perquè l’input s’adeqüe a les seues necessitats de comprensió i d’expressió.
       Les converses han de ser genuïnes (cal evitar les pseudoconverses).
       El professor ha de dominar la llengua (és el model principal de l’alumne) i ha de ser hàbil amb la comunicació

A més el INTAKE és la part de l’input que l’aprenent selecciona i assimila.

D’altra banda el OUTPUT és el producte lingüístic elaborat per l’aprenent.
       Hem de considerar l’output com la producció lingüística que fa l’alumne a partir dels intakes que ha processat.
       La memorització i la mecanització d’estructures lingüístiques és una condició necessària per a l’adquisició d’una L2 (comunicació i reflexió lingüística són imprescindibles).
       Tots els qui aprenen una L2 recorren un camí (representat per ILa, ILb, ILc...ILn) que va  des de la seva L1 fins el domini de la L2.
       En els primers estadis evolucionen ràpidament.
       L’ordre de les interllengües és el mateix per a tots els parlants nous de la mateixa llengua (està regit per universals lingüístics).
       La variació en les interllengües pot ser pragmàtica, fonètica, lèxica i morfosintàctica.
       La L1 dels alumnes influeix en l’aprenentatge de la L2.

Per últim, tenim la INTERLLENGUA que és una construcció que integra regles de la L1 de l’aprenent, regles de la llengua que s’està aprenent i regles que no pertanyen a cap de les dues llengües i que són producte del procés d’aprenentatge.
         És un sistema intrapersonal i autònom, desenvolupat a la ment de cada un dels parlants de les llengües en contacte, sistema pel qual els aprenents recreen la L2 tot incorporant-hi elements de la seva L1 (transferències).
         La interllengua és un sistema lingüístic estructurat, aproximatiu i en evolució, utilitzat per un estudiant d’una L2. És una gramàtica mental provisional.
        Es pot dir que és un sistema intermedi entre L1 i L2, la complexitat del qual s’incrementa en un procés creatiu que passa per diferents etapes marcades per les noves estructures i pel vocabulari que l’alumne va adquirint.
         És un sistema autònom i relativament “estable” en la seua variabilitat, que pot ser descrit mitjançant un subconjunt de les regles de la gramàtica de la llengua meta.
        No és una versió errònia ni incompleta de la llengua que es vol aprendre, sinó un sistema en ell mateix.


Com a últim apunt, DEU IDEES BÀSIQUES PER A POTENCIAR L’ADQUISICIÓ D’UNA L2
  1. L’adquisició d’una L2 es fa possible participant en intercanvis comunicatius de qualitat i en quantitat suficient.
  2. La importància de la conversa genuïna és indiscutible en l’adquisició de la L2.
  3. La comprensió és la base per al desenvolupament lingüístic. El desenvolupament exigeix paral·lelament la parla i l’escriptura sistemàtica.
  4. En el context escolar, la llengua del professor i els intercanvis amb la resta d’aprenents són la font més important d’input i el context natural d’experimentació del coneixement lingüístic.
  5. Hem de partir del que l’alumne vol dir, i això ha de ser la base del que dirà a continuació.
  6. Cal recollir els temes que proposen els alumnes i cal proposar aquells que els interessin.
  7. Hem d’evitar les pseudoconverses centrades en la forma i no en el contingut.
  8. El professorat ha de dominar les modificacions conversacionals.
  9. La correcció lingüística del docent condiciona la parla dels aprenents.
  10. Si l’alumne aprèn a “preguntar”aconseguirà més inputs i entendrà millor el que rep

El procés de construcció del sistema comunicatiu valencià

La prensa

Es manté l’estructura provincial
La premsa de Madrid, actualment, representa més d’un terç de la difusió total de premsa de pagament.
La situació del català a la premsa diària editada al País Valencià gairebé no s’ha modificat en les darreres dècades. La seua presència és anecdòtica, ocasional i merament testimonial. El diari El País va iniciar la publicació setmanal d’un suplement cultural de quatre pàgines íntegrament en català.
Al seu torn, el Levante-EMV va començar a publicar una pagina diària en valencià i ha incrementat substantivament les col·laboracions en valencià en el suplement cultural de cada divendres tot atorgant més atenció a la literatura catalana.
Quant a premsa no diària, setmanaris i mensuals, la majoria s’editen en castellà i tenen la seu a Madrid o Barcelona.
Pel que fa a premsa no diària en català, la publicació més rellevant és la revista El Temps, setmanari d’informació general que va començar el 1984 i que arriba fins avui. El Temps fou pioner en oferir la revista en edició electrònica accessible per mitjà d’Internet. La resta de revistes en català (Saó, L’Illa, Caràcters, El Contemporani, All-i-oli...) tenen una difusió reduïda i un caràcter especialitzat.
Les ajudes a la premsa en català foren ben minses durant els anys de governs socialistes. Des que el PP va arribar al poder de la Generalitat, no se n’ha concedit cap ajuda.

La ràdio

Els canvis que estructuraren el sistema radiofònic s’iniciaren al final de la dècada dels vuitanta del segle xx.
L’audiència general de ràdio al País Valencià s’ha contret en la darrera dècada amb l’expansió dels formats musicals digitals i Internet.
D’una audiència mitjana del 51,5 per cent per a l’any 2000 ha passat al 44,6 de l’any 2008.
El fort predomini de la programació en cadena, centralitzada des de Madrid i realitzada en espanyol, la concentració de l’audiència en les grans cadenes estatals, la incapacitat de la ràdio pública autonòmica per guanyar-se un espai suficient, el tancament de Ràdio 4 per part de RNE –emissora que emetia íntegrament en català amb programació de ràdio fórmula–
i el desenvolupament precari i tardà de les ràdios municipals serien les principals causes que explicarien el baix nivell de presència del català a la ràdio, sota les quals, òbviament, rau el conflicte polític i lingüístic valencià amb el feix d’actituds contradictòries i d’indecisions polítiques .
Cal deixar constància que, pràcticament, no hi ha programes informatius en valencià en les emissores de les grans cadenes, és a dir, fins i tot els informatius locals o territorials són habitualment realitzats en espanyol. Finalment, les emissores on predomina l’ús del valencià en la programació són les ràdios lliures supervivents i les ràdios municipals. En general, l’ús del valencià s’ajusta a la realitat sociolingüística de l’àmbit de recepció.

La televisiò

La creixent competència entre les televisions va portar una obertura quantitativa i qualitativa i en una dura lluita pel mercat que esdevé la font principal de finançament
Els resultats en els continguts van ser d’una pèrdua ràpida de qualitat amb el predomini omnipresent dels programes d’entreteniment de baix cost i de les sèries i telefilms nord-americans, la disminució dels programes culturals i informatius o la seua expulsió a hores d’audiència baixa.
L’oferta en català va començar, per a les comarques del nord del País Valencià, alhora que s’iniciaven les emissions regulars de TV3 (Televisió de Catalunya) l’any 1984.
Reforça la percepció social de la unitat del català, incrementa el prestigi del català al País Valencià en la mesura que demostra cada dia que és una llengua apta per a tota mena de continguts, des dels més populars fins als més elitistes, i prepara el camí per a la futura Televisió Valenciana.
El conflicte que apareix l’any 1989, quan Canal 9 va ocupar la freqüència d’emissió de TV3 i que va provocar el tancament temporal delsrepetidors d’Acció Cultural per ordre governativa 
Indubtablement, l’eix del sistema televisiu valencià, atesa la precarietat de les emissions específiques de TVE, el constitueix Canal 9-Televisió Valenciana, el qual va començar a emetre regularment el 9 d’octubre de 1989.
Les queixes per l’incompliment de la llei de creació, l’us majoritari del castellà, els conflictes amb els actors de doblatge i les empreses valencianes d’audiovisuals constituïren els principals elements de crítica al model de televisió implantat.
Amb la reordenació del sistema televisiu per la implantació de la televisió digital terrestre, van sortir a concurs 14 demarcacions de TDT
 Els 42 canals privats de TDT local disponibles van anar a parar, majoritàriament, a mans de grups de dreta i extrema dreta afins als PP, de caire estatal i sense presència anterior en la televisió local.
Les dues llicències autonòmiques foren adjudicades a Las Provincias i a Popular TV.
Mediamed, empresa creada a propòsit per al concurs de llicències, va obtenir llicència en 13 de les 14 demarcacions. El principal accionista de Mediamed és un dels implicats en la trama de corrupció Gurtel.
Els grups estatals que s’han introduït al País Valencià: Intereconomía, el grup El Mundo, Libertad Digital, Uniprex (Antena 3, grup Planeta), Vocento, grup COPE, no emeten programació pròpia, es limiten a connectar amb les emissions estatals de la cadena, incompleixen les obligacions de la concessió –25 per cent de la programació en valencià, 20 per cent d’obres audiovisuals autòctones, sis hores diàries i 48 setmanals de programes originals, i un 10 per cent d’obres europees. Cap grup estatal no ho està complint i haurien de tornar la llicència o ser tancats per la Generalitat.
Quant a la televisió local, l’any 2000 es va arribar al centenar de televisions locals. 102 emissores molt desiguals l’estructura de les quals anava des de les ben organitzades empresarialment, amb plantilles de 15 i 20 professionals contractats, a les petites finestres de les poblacions més menudes.
Si al principi dels noranta hi havia un clar predomini de les televisions públiques a l’espai local, ara la situació era ben diferent: 22 televisions públiques enfront de 77 televisions privades i 3 mixtes. Les principals conseqüències foren un marcat retrocés del valencià com a llengua de la televisió local –només les públiques en mantenen l’ús normal– i una proliferació d’espais de qualitat ínfima (tiradores de cartes, horòscops i xerrameques variades).
El retrocés lingüístic és enorme.
Quant a la llengua de la programació dels canals de TDT en emissió, al País Valencià el retrocés continua. És manté l’aïllament entre els territoris pel que fa a compartir continguts.

Els mitjan de comunicació al País Valencià

El sistema comunicatiu valencià (SCV) té les primeres empremtes, quant a la seua configuració actual, en els successius intents de premsa democràtica durant els anys seixanta i setanta del segle XX, i els programes de ràdio en valencià 1 que aparegueren en aquells anys
La situació era de  subdesenvolupament del país quant a premsa i la inexistència de l’opinió pública característica dels règims democràtics.
Quatre diaris, pertanyents a la cadena governamental Prensa del Movimiento –Levante (València), Jornada (València), Información (Alacant) i Mediterráneo (Castelló) , i un diari de propietat privada, Las Provincias, l’únic diari que Franco no va tancar el 1939 en prendre València.
Els diaris Al Dia (1966) i Primera Pàgina (1968-1972), i les revistes Gorg (1969-1972), La Marina (1973) i Turia (1964 fins avui), foren els principals exponents de les conflictives relacions amb les autoritats de l’època i significaren una renovació de les pràctiques periodístiques tenallades pel règim, tot i la pobresa de recursos tècnics i financers. Obriren el camí per als intents de més envergadura que arribarien amb la democràcia i constituïren la primera escola de periodisme allunyada del servilisme dominant.
Al seu torn, cal destacar el paper que va tenir la premsa clandestina. A partir de l’any 1962, hi ha un creixement progressiu d’aquests mitjans que esdevenen espais d’informació, reflexió i formació política, i també d’agitació en la difusió de consignes contra el franquisme.

      L’HERÈNCIA DEL FRANQUISME: No hi va haver, al seu moment, una relació successiva entre democratització política i democratització als mitjans.  Així, es varen mantenir intactes moltes esferes i funcions del sistema comunicatiu de la dictadura que, de fet, resultaven incompatibles amb la democràcia.

     1976: Convé assenyalar que el desenvolupament de la ràdio i de la televisió és superior al de la premsa escrita, la qual cosa té una gran importància quant al procés d’influència comunicativa que es desplega en aquell moment històric.
La mort del dictador no marca una frontera clara, un abans i un després, pel que fa als mitjans de comunicació. Tot i això, s’hi esdevenen canvis importants, juntament amb el manteniment de l’estructura comunicativa franquista.

LA PRENSA VALENCIANA: La premsa de Madrid, sobretot el diari El País, concentra la major part de les vendes i és escassa la incidència de la premsa de Barcelona (6.000 exemplars l’any 79). Les causes cal trobar-les en les insuficiències de la premsa valenciana:
En l’àmbit de la televisió, només hi ha una novetat important: les emissions diàries de mitja hora de l’informatiu Aitana (TVE), les quals prenen una volada professional i informativa desconeguda fins aleshores al País Valencià.
És quan s’introdueix l’ús del valencià en la informació televisiva i, en els continguts, allò que conten comença a reflectir els conflictes i els problemes de la realitat valenciana.
Aquesta experiència que s’havia iniciat l’any 1974 comença a tenir problemes greus a partir del 77 quan la «batalla de València» s’intensificava. L’extrema dreta va passar a l’amenaça personal.  La situació va arribar en un punt que es veieren obligats a retirar els títols de crèdit que apareixien al final de l’emissió per tal de no facilitar als agressors la identitat de les persones que feien el programa i evitar així que les amenaces arribaren a altres companys de la plantilla.
Especialment vergonyant fou la persecució que va patir Eduard Sancho, director d’Aitana. Al remat, la dreta va guanyar. A les portes del referèndum de la Constitució, 1978, Eduard Sancho fou cessat i retornat a Londres com a corresponsal de TVE.  La Delegació de Cultura, exerceix una tutela directa i contínua sobre la informació d’Aitana.
L’orientació del programa canvia radicalment. Atracaments, incendis i successos en general omplen els continguts informatius amb les dosis pertinents de festes, esports i corregudes de bous.
A la ràdio, on tot continuava també inalterat, una escletxa s’obria l’any 1974 amb l’aparició del programa De Dalt a Baix. A Ràdio Peninsular, començava el primer programa íntegrament en valencià, amb cobertura sobre tot el País Valencià. Amb uns continguts eminentment culturals, d’informació de llibres, actes culturals, novetats, entrevistes i una presència constant de la Nova Cançó, el programa que havia començat amb un quart d’hora al migdia es va fer de tres quarts d’hora.
Concursos intel·ligents, llistes d’èxits de cançons en català i un centenar de cartes diàries dels oients contribuïren al fet que el programa esdevingués un símbol.
Finalment, també a les portes del referèndum de la Constitució del 78, tal com havia passat a Aitana, aprofitant la integració de Radio Peninsular a RNE i atenent les enormes pressions dels sectors més reaccionaris de la ciutat de València, el programa desapareix.

El conflicte sociopolític (1976-1982) i la confrontació dels medis

Durant la transició política, es desfermarà una intensa lluita en què l’estatus que havien de tenir el valencià i el castellà, la reacció conservadora,  defensa el valencià entès com a no català, s’instal·la en el regionalisme que permet mantenir l’statu quo, de reivindicació de les «tradicions» valencianes enfront dels «intents catalanitzants»; en suma, hi assistirem al paroxisme del «perill català». Mentre, des d’aquest sector, no s’hi fa cap retret al centralisme, sovint l’anticatalanisme s’expressa en castellà i no conté cap proposta en la línia d’impulsar l’ús social de la llengua.
El diari Las Provincias va manipular i mobilitzar els sectors més proclius a l’anticatalanisme sota la bandera del blaverisme, i els va usar com a força de xoc contra l’esquerra i el valencianisme per tal d’impedir-ne l’èxit.
La influència dretana i manipuladora d’aquest diari es prolonga fins als nostres dies i ha generat tota una escola de periodisme servil que impregna bona part dels productes mediàtics valencians i especialment les males pràctiques informatives de RTVV
Els nous mitjans que apareixen en aquest període, limitats a la premsa escrita –la revista Valencia Semanal (1977-1980) i els diaris Diario de Valencia (1980-1982) i Noticias al Día (1982-1984)–, tot i el caràcter democràtic i renovador quant a l’impuls d’informació a la societat valenciana, resultaran molt insuficients per fer front a l’hegemonia mediàtica de la dreta on pervivien les plantilles, la ideologia i les pràctiques heretades del franquisme.
El paper dels mitjans en aquell conflicte, així com també la solució del pacte final a l’Estatut d’Autonomia cedint en totes les qüestions que impugnava la dreta, són trets claus en la interpretació del procés de construcció del sistema comunicatiu valencià.
  •        Dificultats en el llarg procés de posada en marxa de la ràdio i televisió autonòmiques (RTVV)
  • Pervivència d’una marcada estructura provincial en la premsa escrita
  • Manteniment de la penetració dels mitjans de Madrid
  • Escassa o nul·la presència del valencià als mitjans de comunicació, excepció feta –i parcialment– dels mitjans propis de la Generalitat
  • Els incompliments de la legalitat en l’ús del valencià en les emissores FM i, més recentment, en les televisions digitals.
  • D’altra banda, el temor o la negativa dels governants valencians a establir acords públics de col·laboració quant a política lingüística, cultural i comunicativa amb les comunitats autònomes de la resta del domini lingüístic seran una conseqüència de la permanència d’un conflicte que, amb alts i baixos, es prolonga fins als nostres dies.

sábado, 22 de marzo de 2014

Models d'educació plurilingüe

         Hola amics bloggers. Hui parlem dels models d’educació bilingüe que s’implanten a l’escola, en concret a les de la comunitat valenciana. Com que estem en magisteri i al nostre futur ens trobarem en aquest context trobe essencial dominar aquest tipus de informació.

          D’una banda m’agradaria parlar-vos dels programes d’educació bilingüe al territori valencià.

      D’acord amb el que exposen Pascual, V. i Sala, V. (1992), “la peculiar distribució territorial del valencià i el castellà i el marc legal autonòmic impliquen, per al sistema escolar de la Comunitat Valenciana, l’adopció d’un tipus d’educació monolingüe, amb el castellà com a llengua d’instrucció i el valencià com a simple matèria d’estudi, per al territori de predomini lingüístic castellà
      Per al territori de predomini lingüístic valencià, En canvi, comporta un tipus d’educació bilingüe, amb el valencià i el castellà com a llengües d’instrucció, concretament anomenat model d’enriquiment.
      La característica fonamental PEB consisteix en el fet d’estar dissenyat per a tota la comunitat i no solament per als parlants de la llengua minoritzada.
      El seu objectiu primordial és que tots els membres, qualsevol que siga la llengua materna, assolisquen un domini efectiu de totes dos llengües, sense perjudici de l’aprenentatge d’una llengua estrangera en edats ben primerenques, o d’una altra més tard, si s’escau, mal que siga a nivells merament funcionals.
      Un programa d’educació bilingüe és, doncs, un patró didacticoorganitzatiu que [...] intenta adaptar-se al conjunt de variables (socials, sociolingüístiques, territorials, econòmiques, etc.) que conformen una situació educativa general.”

Per a classificar els models es fa:

1. Atenent al territori (en els territoris de predomini lingüístic castellà -definits en l'Estatut d'Autonomia- el valencià s'estudia com a àrea, però també es poden aplicar Programes d'Educació Bilingüe o Plurilingües);
2. Atenent a la llengua base d’aprenentatge;
3. Atenent a la llengua habitual de l'alumnat.

A més els elements que es tenen en compte a l’hora de concretar els diferents programes sòn:
      La llengua de l’entorn, usada habitualment en l’entorn social de l’alumnat i habitual dels estudiants.
      La necessitat, des d’una perspectiva del plurilingüisme additiu, de fer un ús vehicular majoritari en valencià.
      L’actitud dels pares i les mares envers la presència del valencià al centre.
    La llengua base d’aprenentatge en què s’iniciarà la lectoescriptura i es vehicularan la major part dels aprenentatges.




Als territoris de predomini lingüístic castellà s’implanta el PROGRAMA BÀSIC:
·         Tractament del valencià com a àrea. Es pot demanar l’excepció de l’assignatura, però, conviuen a la mateixa aula alumnat que vol donar l’assignatura, amb alumne que ha demanat l’excepció.
Als territoris de predomini lingüístic valencià s’implanten, atenent als requisits anteriors:
-          Programa d’Ensenyament en Valencià (PEV)
-          Programa d’Immersió Lingüística (PIL)
-          Programa d’Incorporació Progressiva (PIP)
-          Programa d’Educació Bilingüe Enriquit (PEBE)


Programa d’immersió lingüística (PIL)

              Els centres amb un nombre d'alumnes majoritàriament castellanoparlants, situats en els territoris de predomini lingüístic valencià, podran adoptar el Programa d'Immersió Lingüística.
              El Programa d’Immersió Lingüística està pensat  per a xiquets i xiquetes no valencianoparlants o que no viuen en entorns on el valencià és la llengua majoritària de comunicació.
            A partir de l'opció voluntària de les famílies i del respecte a la llengua habitual de l'alumnat, el qual, mitjançant una metodologia específica, aconseguirà el domini de les dues llengües oficials i un rendiment òptim en els continguts de la resta de les àrees.
           El programa està dissenyat per a que, a partir de la voluntat manifestada pels pares, mares o tutors, l’alumnat puga assolir una competència lingüística    en la llengua que no li és habitual.

          Este programa partix del respecte a la llengua pròpia de l’alumnat: en tot moment es respecta l’expressió espontània de l’alumne o alumna
      El castellà, com a àrea i com a llengua d’instrucció, s’incorpora a partir del primer o segon cicle de primària, segons el context sociolingüístic del centre. El castellà rep un tractament cada vegada més sistemàtic, de manera que els i les alumnes assolixen un domini formal.
     Es pot implantar només en educació infantil i primària. El PIL continua, de forma coherent, en ESO com a Programa d’Ensenyament en Valencià (PEV). La major part de les àrees no lingüístiques tenen el valencià com a llengua vehicular d’aprenentatge


Programa d’ensenyament en valencià (PEV)

En les poblacions de predomini lingüístic valencià, els centres amb un nombre d'alumnes majoritàriament valencianoparlants podran adoptar, quan les condicions sociolingüístiques del context ho permeten, El Programa d'Ensenyament en Valencià, que comportarà l'ús del valencià com a llengua base d'aprenentatge en tot el tram de l’Educació Infantil i Primària.

      L’ idioma que s’utilitza des de l’inici de l’escolarització    és el valencià, amb una introducció del castellà, a nivell oral, també des del primer moment.
     Així, s’afavoreix que els xiquets i les xiquetes puguen anar desenvolupant un domini formal del valencià i, al mateix temps, puguen assolir un domini equilibrat del castellà, de manera que es puguen aconseguir els objectius previstos en els decrets de currículum
          El Programa d’Ensenyament en Valencià continua, de forma coherent, en ESO.
     En aquest programa la major part de les àrees no lingüístiques tenen el valencià com a llengua vehicular d’aprenentatge.

Programa d’incorporació progressiva (PIP)

     En els centres ubicats en les poblacions de predomini lingüístic valencià que no apliquen el Programa d'Ensenyament en Valencià o el Programa d'Immersió Lingüística, s'adoptarà el Programa d'Incorporació Progressiva.

      El Disseny Particular del Programa d'Incorporació Progressiva inclourà:
-        A partir de l’etapa primària, s’introduix l’assignatura de Valencià: llengua i literatura des del primer curs i l’assignatura de Coneixement del Medi Natural, social i cultural des de 3r de primària, impartides ambdues en valencià.
       Els centres de les poblacions de predomini lingüístic castellà que figuren en l'article 36 de la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià podran incorporar-se a un programa d'educació bilingüe, sempre partint de la voluntat prèviament manifestada pels pares o tutors.
      El Programa d’Incorporació Progressiva en l’ESO garantirà la continuïtat de l’aplicat en l’Educació Primària.
     Aquest programa comporta l’ús del valencià com a llengua vehicular en una part de les àrees no lingüístiques, d’acord amb les especificacions del Disseny Particular del Programa d’Educació Bilingüe DPP.
      Aquest disseny tractarà de garantir, almenys, l’ús del valencià com a llengua d’aprenentatge en dues àrees no lingüístiques en cada un dels grups.

Programa d’educació bilingüe enriquit (PEBE)

      L’ordre de 30 de juny de 1998 (DOGV núm. 3258, de 14 de juliol de 1998), permet que qualsevol centre de la Comunitat Valenciana incorpore des del 1r curs de l’Educació Primària l’ensenyament d’una llengua estrangera com a llengua vehicular o d’instrucció.
      Permet fomentar una primera aproximació a la llengua anglesa en el segon cicle de l’Educació Infantil a partir dels 4 anys, vehiculant en aquesta llengua una part dels continguts de les àrees curriculars.
      A l'hora d'aplicar un PEBE, cal determinar la proporció de l’ús vehicular del castellà, del valencià i de la llengua estrangera triada, d’acord amb els cronogrames orientatius dels annexos i tot respectant els mínims que s’estableixen pel que fa a l’ús vehicular del valencià i a les hores establertes per a l’ús i ensenyament de la llengua estrangera.
      De la mateixa manera, caldrà establir el moment i la seqüència d'introducció sistemàtica de cadascuna de les llengües del programa, així com definir el tractament de la lectoescriptura.
      S'hauran de prendre acords relacionats amb la metodologia i el tractament integrat de les llengües del programa.
      Per a poder aplicar el programa, els centres han de comptar amb l'acord del Consell Escolar, del Claustre i amb la conformitat de les famílies.
      Han d’elaborar el cronograma de distribució de temps per a cada una de les llengües curriculars i adoptar acords metodològics relacionats amb la didàctica integrada de llengües del programa i amb el tractament integrat de llengua i continguts.
      Durant el curs acadèmic 1998-1999 foren 53 els centres que van iniciar l'aplicació del Programa d'Educació Bilingüe Enriquit.

      En el curs 2006-2007 ja apliquen este programa un total de 278 centres de la Comunitat Valenciana.

viernes, 7 de marzo de 2014

Normalització i normativització

          Hola amics, avui anem a fer la nostra entrada parlant de normativització i normalització.
        La normalització lingüística consisteix en fer normal l’ús d’una llengua en el territori que li és propi. La llengua està present en tots els àmbits d'ús. Per a aconseguir això, s’ha de passar per un procés d’estandardització perquè tota llengua necessita d’un estàndard, és a dir, d’una varietat neutra, supradialectal i amb un grau de formalitat mitjà-alt.

         Aleshores, el concepte de normativització lingüística fa referència al procés d’establiment de normes lingüístiques que té per objecte fer d’una llengua un instrument adequat per a la comunicació. Perquè una llengua estiga normativitzada ha de comptar amb una ortografia, una gramàtica normativa i un diccionari normatiu, o diccionari de la llengua.
           A la llengua catalana aquest procés va estar impulsat per Pompeu Fabra i per l'Institut d'Estudis Catalans entre 1890 i 1932. Açò va permetre l'establiment d'una normativa unitària.

Expliquem tot això més detingudament.
L’única possibilitat per posar fre a la substitució lingüística és la normalització que es basaria en:

Voluntat política: El governants que tinguen un caire democràtic i tolerant hauran de tenir una voluntat clara de defensar les llengües minoritzades que s’hi troben al seu territori. Perquè una política normalitzadora tinga èxit, els parlants han de ser lleials a la llengua, i fer ús de les lleis i normes que els protegiran
Normativització: És molt important que els filòlegs facen una normativa de la llengua i elaboren una gramàtica, un diccionari, unes regles ortogràfiques, etc.
Així la llengua en qüestió podrà difondre’s als àmbits d’ús cultes: l’educació, la literatura, i la cultura en general.
Estandardització: El registre estàndard fa possible la difusió de la llengua, supera les diferències dialectals, i tot els parlants s’hi veuen identificats.
Política lingüística: Un procés de normalització necessita una politica lingüística. El govern crearà una direcció general de politica lingüística, que faça una planificació lingüística i la porte a cap.

       Al primer terç del segle XX, es combinen un seguit de factors polítics, socials i culturals que afavoreixen la culminació del procés de NORMATIVITZACIÓ, procés que en altres llengües s’havia produït als segles XVII i XVIII:
1.      La llengua catalana ja presenta una tradició literària amb la producció de la Renaixença i del Modernisme; i un ampli recull d’estudis lingüístics fruit de les polèmiques ortgràfiques del segle XIX.
2.      El Noucentrisme busca una normalitat lingüística per a la qual necessitava una normativització ortogràfica, gramatical i lèxica.
3.      El suport polític i de l’Institut d’Estudis Catalans van permetre la institucionalització de la tasca realitzada per Pompeu Fabra entre 1913 i 1930 per tal de codificar i nor mativitzar el català.

       La tasca normativitzadora de Pompeu Fabra hagué d’oposar-se a l’anarquía ortogràfica que dominava a les darreries del segle XIX i principies del XX
Pompeu Fabra i els seus col·laboradors de la Secció Filológica de l’IEC van redactar:
-          Les Normes ortogràfiques, 1913.
-          La gramàtica, 1918.
-          Les converses filològiques, 1919-28 (articles divulgació)
-          El Diccionari general, 1932.
Amb l’obra de Fabra el català es va dotar d’una normativa unificada, que tenia en compte el català antic i el modern, que adoptava neologismes i llatinismes i que depurava el català de barbarismes.
Tota la societat i els intel·lectuals adoptaren les seues normes, que són les que fem servir avui dia.

       Les normes ortogràfiques de 1913 estan basades, principalment, en criteris
Fonèticodialectals: S’intenta fer correspondre un fonema a una grafia.
I etimològics: Se segueix la situació ortogràfica adoptada pel llatí.

        Per últim, calia depurar el vocabulari tan castellanitzat. En 1932 publicà el Diccionari General de la Llengua Catalana. Finalitzava el procés de Normativització.
Una vegada promulgades les Normes Frabianes foren ràpidament acceptades i la premsa, les empreses editorials i els escriptors en la seua major part acceptaren la nova ortografia.

NORMALITZACIÓ:

         La democràcia. L’any 1978 s’aprova la Constitució espanyola, document que garanteix i consolida la nova situació política de l’estat Espanyol, la Democràcia.
L’article 3 de la Constitució espanyola diu que és el castellà la llengua oficial de l’Estat però reconeix la situació plurilingüe d’Espanya i permet l’oficialitat de les diferents llengües en les demarcacions autonòmiques on es parlen.

L’autonomia: L’oficialitat de la nostra llengua comença amb l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de la comunitat Valenciana (1982) definit al seu article 1er com “l’expressió de la voluntat democràtica i el dret a l’autogovern del poble valencià”.
El valencià, a partir d’aleshores, tenia un recolzament legal com a llengua de comunicació dels valencians en tots els àmbits, públics i privats, i, a més, com era patrimoni de tots, parlaren o no la llengua, s’havia recuperat i dignificat com a senyal d’identitat del nostre poble.
El castellà i el valencià esdevenen les dues llengües oficials però era necessària la normalització del valencià ja que es trobava en procés de substitució lingüística pel castellà. Raons històriques, sobre tot politiques, havien abocat el valencià a ésser utilitzat solament als àmbits de comunicació familiars, amb una llengua cada vegada més castellanitzada i sense prestigi social, fins i tot els seus parlants l’havien arribat a considerar una llengua vulgar i no apta per àmbits de comunicació formal de la llengua.

         Els requisits necessaris per iniciar un procés de normalització estan en marxa: la voluntat política dels governants, que tenen un talant democràtic, permet establir una política lingüística per protegir la llengua minoritzada i; frenar el seu procés de desaparició difonent i consolidant la llengua estàndard i la normativa lingüística.

L’alfabetització: El curs 1979/1980 comença amb la introducció d’una nova assignatura, el valencià, que se sumava, com una assignatura més, al sistema educatiu no universitari. Es així com s’assoleix un deute històric amb el poble valencià.
          Per a milers de xiquets i xiquetes significaria estudiar la seua llengua, en la varietat estàndard i culta, i per a molts xiquets i xiquetes la possibilitat d’aprendre la llengua del seu poble, dels seus avantpassats o dels seus pares, que l’havien abandonada per qüestions polítiques i socials.

La legalitat: El 23 de novembre de 1983, reunides a Alacant les Corts Valencianes, aproven per unanimitat la llei d’Ús i ensenyament del valencià. Al seu preàmbul es manifesta, per una part, la situació d’inferioritat lingüística del valencià respecte del castellà, i per una altra, la necessitat de donar forma legal i estatutària al procés de normalització lingüística de la llengua dels valencians.
           Per impulsar l’ús de la llengua a tota la societat, la llei marca uns objectius de regulació als àmbits lingüístics acadèmics, als mitjans de comunicació i a l’administració pública, a més de la demarcació lingüística dels pobles que predomina el valencià o el castellà, ja que la nostra comunitat és territorialment bilingüe per raons històriques.

         A més volem destacar el paper tan important que tenen els mitjans de comunicació i l’ensenyament en tot el procés de normalització.

Els mitjans de comunicació
            En una societat moderna els mitjans de comunicació audiovisuals tenen una gran influència en els models lingüístics que usa la població i tant és així que proporcionen  cohesió social per la difusió de la llengua estàndard oral, de la qual han de fer ús a les seues graelles de programació. Es a dir, es important en la normalització

           Fins i tot la llei recull al seu tercer títol l’ús del valencià als mitjans de comunicació social i el article 25 recull una sèrie de ítems que expliciten la obligatorietat de la Generalitat Valenciana de defendre i protegir el valencià als mitjans de comunicació de la comunitat.

L’ensenyament
           La introducció de l’ensenyament del valencià a l’escola pública i privada té com a objectiu igualar el nivell de competència lingüística en valencià i castellà.
Legalment, en acabar l’ensenyança obligatòria, l’alumnat deu conèixer per igual, ambdues llengües.
           La Llei orgànica d’Ordenació General del sistema Educatiu, aprovada anys més tard per a tot l’Estat, també contempla el mateix nivell de coneixement per a les diverses llengües de les Comunitats Autònomes, entenent que, de manera progressiva, s’arribarà a adquirir unes capacitats d’usar-la, després de la primària; de comprensió i expressió, després de la secundària, i de domini d’ambdues llengües, després del batxillerat.
           El camí que es contempla per arribar a aquesta situació de domini de les dues llengües en l’escola valenciana, s’anomena educació bilingüe, i té tres vies o programes:

1.      Programa d’ensenyament en valencià (PEV), el valencià és la llengua d’instrucció amb la qual aprenen totes les matèries, a l’hora que van aprenent el castellà. S’aplica en la primària per a valencianoparlants, fonamentalment, però en la secundària s’aplica indistintament.

2.    Programa d’immersió lingüística (PIL), està pensat per a l’alumnat castellanoparlant que ha optat per un ensenyament en valencià, aprenen la seua llengua d’una manera formal i el castellà s’incorpora a partir de 1er o 2n cicle de primària, d’aquesta forma arriben a la secundària en un ensenyament en valencià.

3.      Programa d’incorporació progressiva (PIP), pensat per a les zones de predomini lingüístic castellà, on s’aniran afegint gradualment àrees en valencià. A partir del tercer curs de primària serà l’àrea del coneixement del medi natural, social i cultural la que s’anirà introduint i així fins arribar a l’ESO que hauran de tenir, almenys, dues àrees no lingüístiques en valencià.


           El govern valencià també s’ha de preocupar perquè el professorat compte amb el nivell de coneixement lingüístic necessari i per poder impartir les seues classes en valencià, i amb aquesta finalitat programa anualment plans de formació per atorgar la capacitat lingüística.