Normalització i normativització

          Hola amics, avui anem a fer la nostra entrada parlant de normativització i normalització.

        La normalització lingüística consisteix en fer normal l’ús d’una llengua en el territori que li és propi. La llengua està present en tots els àmbits d'ús. Per a aconseguir això, s’ha de passar per un procés d’estandardització perquè tota llengua necessita d’un estàndard, és a dir, d’una varietat neutra, supradialectal i amb un grau de formalitat mitjà-alt.

         Aleshores, el concepte de normativització lingüística fa referència al procés d’establiment de normes lingüístiques que té per objecte fer d’una llengua un instrument adequat per a la comunicació. Perquè una llengua estiga normativitzada ha de comptar amb una ortografia, una gramàtica normativa i un diccionari normatiu, o diccionari de la llengua.
           A la llengua catalana aquest procés va estar impulsat per Pompeu Fabra i per l'Institut d'Estudis Catalans entre 1890 i 1932. Açò va permetre l'establiment d'una normativa unitària.

Expliquem tot això més detingudament.

L’única possibilitat per posar fre a la substitució lingüística és la normalització que es basaria en:

Voluntat política: El governants que tinguen un caire democràtic i tolerant hauran de tenir una voluntat clara de defensar les llengües minoritzades que s’hi troben al seu territori. Perquè una política normalitzadora tinga èxit, els parlants han de ser lleials a la llengua, i fer ús de les lleis i normes que els protegiran

Normativització: És molt important que els filòlegs facen una normativa de la llengua i elaboren una gramàtica, un diccionari, unes regles ortogràfiques, etc.

Així la llengua en qüestió podrà difondre’s als àmbits d’ús cultes: l’educació, la literatura, i la cultura en general.

Estandardització: El registre estàndard fa possible la difusió de la llengua, supera les diferències dialectals, i tot els parlants s’hi veuen identificats.

Política lingüística: Un procés de normalització necessita una politica lingüística. El govern crearà una direcció general de politica lingüística, que faça una planificació lingüística i la porte a cap.

       Al primer terç del segle XX, es combinen un seguit de factors polítics, socials i culturals que afavoreixen la culminació del procés de NORMATIVITZACIÓ, procés que en altres llengües s’havia produït als segles XVII i XVIII:

1.      La llengua catalana ja presenta una tradició literària amb la producció de la Renaixença i del Modernisme; i un ampli recull d’estudis lingüístics fruit de les polèmiques ortgràfiques del segle XIX.

2.      El Noucentrisme busca una normalitat lingüística per a la qual necessitava una normativització ortogràfica, gramatical i lèxica.

3.      El suport polític i de l’Institut d’Estudis Catalans van permetre la institucionalització de la tasca realitzada per Pompeu Fabra entre 1913 i 1930 per tal de codificar i nor mativitzar el català.

       La tasca normativitzadora de Pompeu Fabra hagué d’oposar-se a l’anarquía ortogràfica que dominava a les darreries del segle XIX i principies del XX

Pompeu Fabra i els seus col·laboradors de la Secció Filológica de l’IEC van redactar:

-          Les Normes ortogràfiques, 1913.

-          La gramàtica, 1918.

-          Les converses filològiques, 1919-28 (articles divulgació)

-          El Diccionari general, 1932.

Amb l’obra de Fabra el català es va dotar d’una normativa unificada, que tenia en compte el català antic i el modern, que adoptava neologismes i llatinismes i que depurava el català de barbarismes.

Tota la societat i els intel·lectuals adoptaren les seues normes, que són les que fem servir avui dia.

       Les normes ortogràfiques de 1913 estan basades, principalment, en criteris

Fonèticodialectals: S’intenta fer correspondre un fonema a una grafia.

I etimològics: Se segueix la situació ortogràfica adoptada pel llatí.

        Per últim, calia depurar el vocabulari tan castellanitzat. En 1932 publicà el Diccionari General de la Llengua Catalana. Finalitzava el procés de Normativització.

Una vegada promulgades les Normes Frabianes foren ràpidament acceptades i la premsa, les empreses editorials i els escriptors en la seua major part acceptaren la nova ortografia.

NORMALITZACIÓ:

         La democràcia. L’any 1978 s’aprova la Constitució espanyola, document que garanteix i consolida la nova situació política de l’estat Espanyol, la Democràcia.

L’article 3 de la Constitució espanyola diu que és el castellà la llengua oficial de l’Estat però reconeix la situació plurilingüe d’Espanya i permet l’oficialitat de les diferents llengües en les demarcacions autonòmiques on es parlen.

L’autonomia: L’oficialitat de la nostra llengua comença amb l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de la comunitat Valenciana (1982) definit al seu article 1er com “l’expressió de la voluntat democràtica i el dret a l’autogovern del poble valencià”.

El valencià, a partir d’aleshores, tenia un recolzament legal com a llengua de comunicació dels valencians en tots els àmbits, públics i privats, i, a més, com era patrimoni de tots, parlaren o no la llengua, s’havia recuperat i dignificat com a senyal d’identitat del nostre poble.

El castellà i el valencià esdevenen les dues llengües oficials però era necessària la normalització del valencià ja que es trobava en procés de substitució lingüística pel castellà. Raons històriques, sobre tot politiques, havien abocat el valencià a ésser utilitzat solament als àmbits de comunicació familiars, amb una llengua cada vegada més castellanitzada i sense prestigi social, fins i tot els seus parlants l’havien arribat a considerar una llengua vulgar i no apta per àmbits de comunicació formal de la llengua.

         Els requisits necessaris per iniciar un procés de normalització estan en marxa: la voluntat política dels governants, que tenen un talant democràtic, permet establir una política lingüística per protegir la llengua minoritzada i; frenar el seu procés de desaparició difonent i consolidant la llengua estàndard i la normativa lingüística.

L’alfabetització: El curs 1979/1980 comença amb la introducció d’una nova assignatura, el valencià, que se sumava, com una assignatura més, al sistema educatiu no universitari. Es així com s’assoleix un deute històric amb el poble valencià.

          Per a milers de xiquets i xiquetes significaria estudiar la seua llengua, en la varietat estàndard i culta, i per a molts xiquets i xiquetes la possibilitat d’aprendre la llengua del seu poble, dels seus avantpassats o dels seus pares, que l’havien abandonada per qüestions polítiques i socials.

La legalitat: El 23 de novembre de 1983, reunides a Alacant les Corts Valencianes, aproven per unanimitat la llei d’Ús i ensenyament del valencià. Al seu preàmbul es manifesta, per una part, la situació d’inferioritat lingüística del valencià respecte del castellà, i per una altra, la necessitat de donar forma legal i estatutària al procés de normalització lingüística de la llengua dels valencians.

           Per impulsar l’ús de la llengua a tota la societat, la llei marca uns objectius de regulació als àmbits lingüístics acadèmics, als mitjans de comunicació i a l’administració pública, a més de la demarcació lingüística dels pobles que predomina el valencià o el castellà, ja que la nostra comunitat és territorialment bilingüe per raons històriques.

         A més volem destacar el paper tan important que tenen els mitjans de comunicació i l’ensenyament en tot el procés de normalització.

Els mitjans de comunicació

            En una societat moderna els mitjans de comunicació audiovisuals tenen una gran influència en els models lingüístics que usa la població i tant és així que proporcionen  cohesió social per la difusió de la llengua estàndard oral, de la qual han de fer ús a les seues graelles de programació. Es a dir, es important en la normalització

           Fins i tot la llei recull al seu tercer títol l’ús del valencià als mitjans de comunicació social i el article 25 recull una sèrie de ítems que expliciten la obligatorietat de la Generalitat Valenciana de defendre i protegir el valencià als mitjans de comunicació de la comunitat.

L’ensenyament

           La introducció de l’ensenyament del valencià a l’escola pública i privada té com a objectiu igualar el nivell de competència lingüística en valencià i castellà.

Legalment, en acabar l’ensenyança obligatòria, l’alumnat deu conèixer per igual, ambdues llengües.

           La Llei orgànica d’Ordenació General del sistema Educatiu, aprovada anys més tard per a tot l’Estat, també contempla el mateix nivell de coneixement per a les diverses llengües de les Comunitats Autònomes, entenent que, de manera progressiva, s’arribarà a adquirir unes capacitats d’usar-la, després de la primària; de comprensió i expressió, després de la secundària, i de domini d’ambdues llengües, després del batxillerat.

           El camí que es contempla per arribar a aquesta situació de domini de les dues llengües en l’escola valenciana, s’anomena educació bilingüe, i té tres vies o programes:

1.      Programa d’ensenyament en valencià (PEV), el valencià és la llengua d’instrucció amb la qual aprenen totes les matèries, a l’hora que van aprenent el castellà. S’aplica en la primària per a valencianoparlants, fonamentalment, però en la secundària s’aplica indistintament.

2.    Programa d’immersió lingüística (PIL), està pensat per a l’alumnat castellanoparlant que ha optat per un ensenyament en valencià, aprenen la seua llengua d’una manera formal i el castellà s’incorpora a partir de 1^er o 2ⁿ cicle de primària, d’aquesta forma arriben a la secundària en un ensenyament en valencià.

3.      Programa d’incorporació progressiva (PIP), pensat per a les zones de predomini lingüístic castellà, on s’aniran afegint gradualment àrees en valencià. A partir del tercer curs de primària serà l’àrea del coneixement del medi natural, social i cultural la que s’anirà introduint i així fins arribar a l’ESO que hauran de tenir, almenys, dues àrees no lingüístiques en valencià.

           El govern valencià també s’ha de preocupar perquè el professorat compte amb el nivell de coneixement lingüístic necessari i per poder impartir les seues classes en valencià, i amb aquesta finalitat programa anualment plans de formació per atorgar la capacitat lingüística.