Textos personals

         El passat dia 17 de maig va tindre lloc a Benirredrà les trobades en valencià.

Les Trobades són els actes lúdics i reivindicatius d’estima per la nostra llengua més importants, que se celebren cada primavera al llarg de les nostres comarques i que organitza l’entitat cívica Escola valenciana a través de les seues Coordinadores comarcals.       Aquest fenomen, únic a Europa, reuneix cada any més de 200.000 persones entre docents, famílies i ciutadans valencians que consideren clau l’ensenyament en valencià, sinònim de qualitat educativa i fonament de la normalització lingüística que s’ha fet al País Valencià des que es va aprovar la LUEV.        Xiquets i xiquetes, mestres, pares i mares, i gent molt diversa de cada comarca es reuneixen per participar en activitats que van des dels tallers fins als espectacles, passant per exposicions i cercaviles.        Cada any les Festes per la Llengua van encapçalades per un lema i una imatge, que el prestigiós dissenyador Xavier Mariscal plasma en els cartells i en els milers de samarretes que llueix la gent que assisteix a les Trobades.        "Si el poble valencià es guarda amb amor la seua pròpia identitat, manté la llengua i n'incrementa l'ús com a eina de comunicació, la pervivència del valencià quedarà assegurada". Aquestes paraules d'Enric Valor resumeixen l'esperit de les Trobades d'Escoles en Valencià, el buc insígnia d'Escola Valenciana.        Pel que fa a la nostra, com hem dit, va ser a Benirredrà. A la plaça del poble durant la vesprada hagueren espectacles, música, tallers de manualitats… Però lo que més, xiquets i xiquetes, i allò més important, xiquets i xiquetes parlant en valencià.        M’agradaria compartir en tots vosaltres la meua experiència a les trobades. Aquestes, han sigut les meues primeres trobades, i pense que me han agradat més encara per haure-les viscut com a futura mestra.        La Universitat de València, la meua Facultat de Magisteri en concret, ens va proposar el fer un taller i anar en representació d’aquesta a les trobades. Ho vaig comentar un dos amigues meues, també estudiants de magisteri, del meu poble, Gandia, i com que a tots tres ens feia molta il·lusió decidirem anar avant en aquesta nova experiència..           Després de organitzar el nostre propi taller, el dia 17 estàvem en la nostra taula, la pancarta de la Universitat de València i rodejades de xiquets i xiquetes fent titelles amb nosaltres.        Va ser molt gratificant, l’any que ve tornarem sense dubte. Compartim amb tots algun es imatges d’aquest dia. Al costat nostre hi havia una altra taula representant a la facultat de magisteri. Un grup de xiques de primer curs del grau.   (Pero ordre d'aparició en la foto) Paloma Fernandez, especialitat AL; María José Salinas especialitat Arts i Humanitats; i Laura Cabreba especialitat EF Religió a les escoles, si o no?        Hui a classe a sorgit un tema de debat comunament freqüent parlant de educació. Després de debatre una sèrie de qüestions la conversa a desembocat en la qüestió de, religió a les escoles si o no.           La nostra mestra ens a comentat el cas de un col·legi en el qual ella veia bé quan arribava Nadal ficar l’arbre de Nadal però no el belen. El primer es qüestió de tradició i el segon qüestió de religió.         Be doncs, la meua opinió no es eixa totalment. Es ben cert que es qüestió religiosa i es pot tractar en el col·legi o no. Però, la setmana santa es tan religiosa o més que el belen i les vacances per aquesta festivitat no deixaran de tindre-la a l’escola. A més, sense anar-nos tan lluny el Nadal a España es celebra com a festa religiosa, per què al col·legi español i valencià no es pot fer menció a una cosa pertanyent a la nostra cultura??             Pense que, el estudiar-la o no fer-ho, com a matèria depèn de la família i de la seua ideologia, per suposat. Ara bé, la religió cristiana pertany com hem dit a la nostra cultura, es pròpia de la nostra història i la nostra tradició, si la llevem de les escoles llevem als xiquets la possibilitat de aprendre-la, estudiar-la i conèixer-la.         Hi havia companys meus que deien que si la religió cristiana estava a l’aula havia de estar també la musulmana, la ortodoxa... Per que hi ha xiquets tant d’un lloc com un altre. Hem pareix be aquest pensament de adaptació per a tots, però, aquestes religions no son pròpies de la nostra cultura, tornem a repetir. El que volem transmetre ací no és el estudiar la religió per perseguir una ideologia, pensem, que el tractar-la a les escoles com a assignatura optativa i amb tots el símbols que hi ha al centre (les festivitats, els reixos o el belem als Nadals...) es el transmetre la cultura i historia de la tradició del nostre territori.           A les hores, com que no totes les famílies volen estudiar-la està l’opció d’agafar la seua alternativa. Ningú obliga a ningú a estudiar-la. El musulmans, ortodoxos i demés religions poden no estudiar la nostra, poden agafar la seua alternativa, veuria molt mal que se’ls obligara a estudiar una cosa que va contra els seus principis la veritat.         Com a últim exemple vull fer un comparació amb un altre símbol de identitat com es la llengua. A la comunitat Valenciana es parla, com a llengües oficials el valencià i el castellà. A les nostres escoles tenim xiquets de cent mil països més amb cent mil llengües diferents més, hem de deixar de ensenya-lis la nostra? Hem de posar-lils facilitats per a que cadascun estudie la seua i no la nostra? Com a resposta a aquestes preguntes, es troben a un territori valencianoparlant i/o castellanoparlant es la tradició històrica i cultural i es a alló que s’han de adaptar, alló que els hem d’ensenyar. Doncs amb la religió succeeix el mateix, encara que com que té part ideològica està be que siga optativa però no es deu eliminar, hi ha xiquets que encara la han de conèixer per viure en un estat catòlic.            No sé si per sort o per desgracia, ací jo ja no em clave però España es un estat catòlic declarat, i mentre això siga sent així a les escoles haurà de permaneixer la religió. Com hem dit repetides vegades, ja no parlem de ideologia, parlem de tradició cultural. El debat està obert! Opineu! Quí pot ser valencià?         Hui parlant a classe, uns dels meus companys ha dit: jo tinc una amiga que, ella no es valenciana, però ha viscut ací tota la vida i…         Un poquet més avançada la classe un altre company a dit, si jo si que soc valencià i….       En escoltar aquests dos comentaris m’ha sorgit un dubte. Què és realment ser valencià? O ser d’un lloc físic? Què et fa ser d’un lloc o d’un altre?      Us explique la meua situació. Jo vaig nàixer a Ciudad Real, concretament a Valdepeñas, una ciutat a prop del meu poble, Villanueva la Fuente. D’aquest poble són tots els meus ascendents, tota la meua família, tant per part de pare com de mare. Vaig viure uns anys a aquesta terra, però, per qüestions de treball dels meus pares, ens vam vindre a València, en concret a Gandía. Per tant, jo he estudiat valencià com a llengua oficial, i la tradició valenciana com a meua. A més he fet el selectiu d’aquesta comunitat i ara estic a la Universitat de Valencia, traguent-me el Grau de Magisteri de primària en un 50% dels crèdits en valencià i demostrant que tinc un nivell C1 en aquesta llengua i per tant, podré donar classe a la comunitat. A més de tot això jo faig vida normal ací, tinc als meus amics, els meus llocs freqüents, els meus treballets... Per suposat jo torne al meu poble unes quantes vegades al any per que els meus iaios han de veure com creix la seua neta.       Ah! Se m’oblidava, tinc el mitjà de valencià per la junta local qualificadora de coneixements en valencià. I al meu Facebook tinc posat: soc de: Gandía. Per si això suma punts en açò de ser valenciana.       Tonteries a banda, realment tinc el dubte, ara, en sentir aquest comentaris de si realment jo soc o no ho soc. De, si la gent pensa que jo soc valenciana o sols ho pense jo perquè em sent d’aquesta manera.         I com a conclusió que he trobat a aquest dubte es precisament açò últim que he dit.     Jo pense que ser d’un lloc és sentir-se. És sense parar-te a pensar-ho que es pregunten tu de on eres? I contestar jo valenciana, de la terra de la taronja. Realment a la meua casa no es parla valencià, jo al carrer el que primer me ix es parlar castellà, però es veritat que al mateix moment que em parlen valencià continue en valencià, no tinc cap problema i he aconseguit la capacitat. El tema del bilingüisme té molt que parlar, per allò del bilingüisme individual, actiu, social.... Per aquesta raó sols pense que domine les dues llengües suficientment.        Continuant en allò que parlàvem de sentir-se d’un lloc també pense que es igual de important que els demés et sentan igual. Sols d’aquesta manera hi haurà una integració plena en la societat.         Pose per exemple el cas de un xic subsajarià que he vist fa uns dies als informatius. Es un dels xics que saltà la frontera a Melilla i en entrar a España entrà amb el crit de Viva España!! Aquest xic es juga la vida per vindre al nostre territori, a més ve amb la il·lusió de ser d’ací, de fet, molts españols no dirien Viva España en eixe ímpetu alçant els braços i quasi plorant. Però per a nosaltres aquest xic es español o ho podrà ser en algun moment? Què serà necessari per a ser español? tindre la nacionalitat?          Jo estic empadronada a Gandía, soc per tant ja valenciana?         “Un no és de on naix és de on es cria” M’han dit moltes vegades. No he sabut traure més conclusions, el debat està obert! Opineu!