El procés de construcció del sistema comunicatiu valencià

La prensa

Es manté l’estructura provincial

La premsa de Madrid, actualment, representa més d’un terç de la difusió total de premsa de pagament.

La situació del català a la premsa diària editada al País Valencià gairebé no s’ha modificat en les darreres dècades. La seua presència és anecdòtica, ocasional i merament testimonial. El diari El País va iniciar la publicació setmanal d’un suplement cultural de quatre pàgines íntegrament en català.

Al seu torn, el Levante-EMV va començar a publicar una pagina diària en valencià i ha incrementat substantivament les col·laboracions en valencià en el suplement cultural de cada divendres tot atorgant més atenció a la literatura catalana.

Quant a premsa no diària, setmanaris i mensuals, la majoria s’editen en castellà i tenen la seu a Madrid o Barcelona.

Pel que fa a premsa no diària en català, la publicació més rellevant és la revista El Temps, setmanari d’informació general que va començar el 1984 i que arriba fins avui. El Temps fou pioner en oferir la revista en edició electrònica accessible per mitjà d’Internet. La resta de revistes en català (Saó, L’Illa, Caràcters, El Contemporani, All-i-oli...) tenen una difusió reduïda i un caràcter especialitzat.

Les ajudes a la premsa en català foren ben minses durant els anys de governs socialistes. Des que el PP va arribar al poder de la Generalitat, no se n’ha concedit cap ajuda.

La ràdio

Els canvis que estructuraren el sistema radiofònic s’iniciaren al final de la dècada dels vuitanta del segle xx.

L’audiència general de ràdio al País Valencià s’ha contret en la darrera dècada amb l’expansió dels formats musicals digitals i Internet.

D’una audiència mitjana del 51,5 per cent per a l’any 2000 ha passat al 44,6 de l’any 2008.

El fort predomini de la programació en cadena, centralitzada des de Madrid i realitzada en espanyol, la concentració de l’audiència en les grans cadenes estatals, la incapacitat de la ràdio pública autonòmica per guanyar-se un espai suficient, el tancament de Ràdio 4 per part de RNE –emissora que emetia íntegrament en català amb programació de ràdio fórmula–

i el desenvolupament precari i tardà de les ràdios municipals serien les principals causes que explicarien el baix nivell de presència del català a la ràdio, sota les quals, òbviament, rau el conflicte polític i lingüístic valencià amb el feix d’actituds contradictòries i d’indecisions polítiques .

Cal deixar constància que, pràcticament, no hi ha programes informatius en valencià en les emissores de les grans cadenes, és a dir, fins i tot els informatius locals o territorials són habitualment realitzats en espanyol. Finalment, les emissores on predomina l’ús del valencià en la programació són les ràdios lliures supervivents i les ràdios municipals. En general, l’ús del valencià s’ajusta a la realitat sociolingüística de l’àmbit de recepció.

La televisiò

La creixent competència entre les televisions va portar una obertura quantitativa i qualitativa i en una dura lluita pel mercat que esdevé la font principal de finançament

Els resultats en els continguts van ser d’una pèrdua ràpida de qualitat amb el predomini omnipresent dels programes d’entreteniment de baix cost i de les sèries i telefilms nord-americans, la disminució dels programes culturals i informatius o la seua expulsió a hores d’audiència baixa.

L’oferta en català va començar, per a les comarques del nord del País Valencià, alhora que s’iniciaven les emissions regulars de TV3 (Televisió de Catalunya) l’any 1984.

Reforça la percepció social de la unitat del català, incrementa el prestigi del català al País Valencià en la mesura que demostra cada dia que és una llengua apta per a tota mena de continguts, des dels més populars fins als més elitistes, i prepara el camí per a la futura Televisió Valenciana.

El conflicte que apareix l’any 1989, quan Canal 9 va ocupar la freqüència d’emissió de TV3 i que va provocar el tancament temporal delsrepetidors d’Acció Cultural per ordre governativa 

Indubtablement, l’eix del sistema televisiu valencià, atesa la precarietat de les emissions específiques de TVE, el constitueix Canal 9-Televisió Valenciana, el qual va començar a emetre regularment el 9 d’octubre de 1989.

Les queixes per l’incompliment de la llei de creació, l’us majoritari del castellà, els conflictes amb els actors de doblatge i les empreses valencianes d’audiovisuals constituïren els principals elements de crítica al model de televisió implantat.

Amb la reordenació del sistema televisiu per la implantació de la televisió digital terrestre, van sortir a concurs 14 demarcacions de TDT

 Els 42 canals privats de TDT local disponibles van anar a parar, majoritàriament, a mans de grups de dreta i extrema dreta afins als PP, de caire estatal i sense presència anterior en la televisió local.

Les dues llicències autonòmiques foren adjudicades a Las Provincias i a Popular TV.

Mediamed, empresa creada a propòsit per al concurs de llicències, va obtenir llicència en 13 de les 14 demarcacions. El principal accionista de Mediamed és un dels implicats en la trama de corrupció Gurtel.

Els grups estatals que s’han introduït al País Valencià: Intereconomía, el grup El Mundo, Libertad Digital, Uniprex (Antena 3, grup Planeta), Vocento, grup COPE, no emeten programació pròpia, es limiten a connectar amb les emissions estatals de la cadena, incompleixen les obligacions de la concessió –25 per cent de la programació en valencià, 20 per cent d’obres audiovisuals autòctones, sis hores diàries i 48 setmanals de programes originals, i un 10 per cent d’obres europees. Cap grup estatal no ho està complint i haurien de tornar la llicència o ser tancats per la Generalitat.

Quant a la televisió local, l’any 2000 es va arribar al centenar de televisions locals. 102 emissores molt desiguals l’estructura de les quals anava des de les ben organitzades empresarialment, amb plantilles de 15 i 20 professionals contractats, a les petites finestres de les poblacions més menudes.

Si al principi dels noranta hi havia un clar predomini de les televisions públiques a l’espai local, ara la situació era ben diferent: 22 televisions públiques enfront de 77 televisions privades i 3 mixtes. Les principals conseqüències foren un marcat retrocés del valencià com a llengua de la televisió local –només les públiques en mantenen l’ús normal– i una proliferació d’espais de qualitat ínfima (tiradores de cartes, horòscops i xerrameques variades).

El retrocés lingüístic és enorme.

Quant a la llengua de la programació dels canals de TDT en emissió, al País Valencià el retrocés continua. És manté l’aïllament entre els territoris pel que fa a compartir continguts.