Història social

El naixement i la expansió de la llengua al país valencià es va donar entre el segle VIII i el XIV

L’etapa d’esplendor de la llengua arribà al s.XV en ella arribaren la plenitud de la producció literària es a dir la valenciana prosa y la desoccitalització lírica; creix el us de la llengua en els àmbits no literaris; i es troben a aquest segle també les bases històriques de la castellanització, es a dir, el canvi idiomàtic.

En mig de tot aquest context es donà el procés de substitució lingüística. Aquest procés tingué dues etapes, la etapa de decadència i la de renaixença.

Pel que fa a la decadència: és l’etapa del començament del procés de substitució lingüística en oposició al de Renaixença, període durant el qual la llengua recupera els usos cultes.

Les causes polítiques, socials i culturals de la substitució lingüística foren:

·       En la 1º meitat del segle XVI hagué un desmembrament polític, social i cultural dels països que formaven la Corona d’Aragó. Perdua de poder polític.

·         L’expulsió dels moriscos (XVI) fa que València perda un terç de la població i siga repoblada per castellans.

·         Les editorials de Barcelona i València preferien editar en castellà perquè hi havia més demanda. El llatí continuava essent considerat llengua culta (universitats, esglèsia, lit.jurídica i filosòfica) I el castellà prenia l’ús públic, mentre que el català es reduia a l’àmbit privat i entre classes popula.

·         En el cas del País Valencià, l’adopció sense reticències del castellà fou flagrant. Van entrar molts castellanismes en el lèxic. El català es va dialectalitzar molt més i aparegueren els noms de “llengua mallorquina”, “llengua catalana” i “llengua valenciana” per primer cop.

·         En la guerra de successió a la corona d’Espanya (1704-1714) els territoris de l’antiga corona d’Aragó prengueren partir a favor de l’arxiduc Carles i lluitaren al costat de les potències aliades. Per això, després de la derrota, Felip V promulgà el Decret de Nova Planta, pel qual es perderen Menorca i Sardenya, i les institucions pròpies: El català va ser exclòs de la legislació i de l’Administració de justícia i municipal, de l’ensenyament i de la documentació notarial i de comerç.

·         Espanya esdevenia un estat uniforme, amb un fort centralisme i els funcionaris castellans s’instal·laren a les terres catalanoparlants. Els catalanoparlants d’aquest època anaven interioritzant un comportament diglòssic segons el qual s’expressaven col·loquialment en català i empraven el castellà en situacions de projecció pública.

·         Aquesta pauta diglòssica arribarà a estar tan arrelada en els parlants que, a final del segle XIX i, fins i tot en el XX, obstaculitzarà el redreçament dels usos cultes de la llengua.

·         Amb tot, hi hagué erudits que estaven preocupats per la situació del català i en cantaven les excel·lències com a llengua. Van escriure estudis d’ortografia, diccionaris, edicions de clàssics... en català.

·         En el Renaixement i el Barroc, el català va viure una etapa de decadència pel que fa a la literatura culta. Com que les classes altes es castellanitzaven, els escriptors preferien escriure en castellà per a aquest públic. Podem dir que en succeir tots aquestos esdeveniments la llengua es trobava en situació diglòssica i decadència.

         Quant a la renaixença: El inici d’aquesta se sol situar simbòlicament amb la publicació de L’obra Pàtria (1833) de Bonaventura Carles Aribau.

·         Coincidint amb els moviments del romanticisme i del nacionalisme a tot Europa, aparegué a Catalunya un moviment de recuperació de l’ús del català. Llengua i Nació s’identificaven i s’exalçava el passat medieval i la cultura popular.

·         Així doncs, es passa de la diglòssia lingüística de la primera meitat del segle al desvetllament del catalanisme polític de la burgesia, i la presa de consciència que la llengua pròpia també pot ser culta: el català entrà en la poesia d’autor, el teatre, la novel·la, la vida pública, etc.

·         En acabar el segle XIX la perspectiva literària i sociolingüística, pel que fa a la nostra llengua, havia canviat rotundament en comparació als segles anteriors:

-          S’havia trencat amb el decadentisme dels segles anteriors.

-          S’havia recuperat la literatura culta.

-          S’havia iniciat l’elaboració del treballs lingüístics bàsics, necessaris per dur a terme el procés de normalització i la posterior normativització del català.

           La institució dels jocs florals, restaurada en 1889, actuà de catalitzador dels escriptors d’aquella època. La participació d’escriptors de tot el domini lingüística en els certàmens de Barcelona, Mallorca i València afavorí la represa de la consciència de la pròpia identitat, que no sols afectava la llengua, sinó també altres manifestacions de la cultura.

            En arribar el segle XX s’inicià el procés de normativització, la consciència d’haver de normativitzar el català. A més es normalitza, l’ús de la llengua a tots els àmbits d’ús.