Primer que res s’ha parlat del llenguatge. Aquest pot tindre: elements interns, que és tot el conjunt de mecanismes interns de funcionament d’una llengua: fonètica, la fonologia, el lèxic, les regles ortogràfiques i les morfosintàctiques, etc; o elements externs que és el fet mateix d’usar una llengua en la pràctica per comunicar-nos socialment.
Els elements externs son per tant les relacions que hi ha entre llengua i societat, es a dir, la sociolingüística, aquesta és una disciplina que s’encarrega d’estudiar les condicions d’existència d’una llengua.
Analitza l’us lingüístic tot relacionant-lo amb la realitat objectiva on es realitza, en el seu context social.
Investiga les relacions entre l’estructura d’una llengua i el medi sociocultural on es practica o existeix.
Té en compte totes les variables sociolingüístiques que intervenen en el procés de la comunicació.
els àmbits d’us d’una llengua, el territori on es practica, les varietats lingüístiques més usades, la categoria (social, ideològica, edat, professió, sexe…) dels seus parlants, els temes que es tracten el context en què es realitzen les comunicacions, les intencions i la manera (quin mitjà, oral, escrit…) dels qui practiquen la comunicació…
D’altra banda per parlar de llengües hauríem de dominar dos conceptes antagònics, monolingüisme i bilingüisme
El monolingüisme és l’existència d’una sola comunitat lingüística dins d’un mateix estat. A més existeix monolingüisme estatal, individual i social.
No hem de confondre monolingüisme estatal amb l’acceptació d’una sola llengua oficial: cas de França, Itàlia, Turquia, EUA, Marroc, Austràlia... aquests estats apliquen una política de negació o menyspreu de les altres cultures i llengües per tal de refermar la unitat nacional al voltant d’una sèrie de símbols unitaris: una sola llengua, una sola cultura, una sola història...
Podem afirmar, doncs, que el monolingüisme estatal és una situació estranya, és l’excepció. La normal general és el plurilingüisme.
El monolingüisme individual té lloc quan una persona usa una sola llengua de manera habitual.
El monolingüisme social es produeix quan en el context d’una determinada societat s’usa només una llengua com a moneda de canvi lingüístic habitual.
Arribats a aquest punt es interessant introduir dos termes importants en sociolingüística: llengua minoritària i minoritzada.
Llengües minoritàries: Tenen un nombre reduït de parlants. En el context europeu es consideren llengües minoritèss: Català (11milions) suec, búlgar (10 milions) danés, albanes, eslovac (6 milions) (noruec, finlandès (4,5 milions) lituà (4 milions) letó, macedoni, tàrtar, occità (2 milions) bretó, sard, èuscar, eslovè, gaèlic...
Llengües monoritzades: És aquella que pateix la interposició d’una altra llengua i està immersa en un procés de retrocés dels seus usos en la pròpia comunitat lingüística. Tots els seus parlants es veuen a exercir un bilingüisme unilateral, ja que la llengua pròpia és insuficient per a viure-hi.
Bretó, gal·lès, occità, català, èuscar, sard... són llengües minoritzades.
No existeix un paral·lelisme entre llengua minoritària i llengua minoritzada (p.ex el castellà a Puerto Rico)
Pel que fa a bilingüisme entenem el cas més simple de plurilingüisme: aquelles situacions en què les llengües en contacte en són només dues.
S’ha entés per bilingüisme la possibilitat d’un individu d’utilitzar dues o més llengües a un mateix nivell. Però és una situació utòpica que no existeix en la realitat. S’ha parlat de l’existència de diferents classes de bilingüisme:
Bilingüisme individual o capacitat d’una persona d’emprar dues llengües.
S’engloben ací situacions extremadament variades d’acord amb els nombrosos factors que es tinguen presents.
Comprovem que es parla de bilingüisme en casos tan distints com:
- Segons el grau d’ús de la llengua: passiu (l’entén però no la parla o no la vol parlar o el llig però no l'escriu) i actiu (l’entén i també la parla, la llig i tambè l'escriu).
- Segons el grau de domini de les llengües: simètris si totes el coneixen igual i asimètric, di alguna es domina més que les altres. En aquest últim cas, també hi trobem situacions molt variades si analitzem factors com ús oral/escrit, registres lingüístics, àmbits d’ús...
- Segons la motivació psicològica: instrumental (per motius laborals o econòmics, com pot ser l’aprenentatge de l’anglés al món actual) i integratiu (p.ex. els immigrants)
Bilingüisme social: Es tracta de situacions on el bilingüisme individual afecta col·lectius sencers que formen grups socials.
S’usen dues llengües (una pròpis i una altra pròpia d’un altre grup) que alternen segons unes normes d’ús establertes que no n’organitzen les funcions.
També en aquest cas les situacions poden ser molt diverses si atenem a factors com el grau d’extensió de la bilingüització, l’estabilitat de la situació o la jerarquització funcional de les llengües.
Ara bé, el bilingüisme social sempre amaga una situació de desigualtat.
El bilingüisme dels pobles no és un fet natural per la senzilla raó que una societat per a comunicar-se, només té necessitat d’una llengua.
És per això que sol manifestar-se com una situació conflictiva (inestable i desequilibrada quant a les funcions de cada llengua)
Bilingüisme territorial: Aquell que trobem en un espai determinat dividit en dues zones delimitades geogràficament que tenen cadascuna una llengua pròpia.
Per exemple, a Bèlgica, amb una zona on es parla neerlandés (Flandes) i una altra de francòfona (Valònia)
Al País Valencià, amb unes comarques castellanoparlants i una altres catalanoparlants.
Aquest bilingüisme l’estudia la geografia lingüística i no la sociolingüística.
Com heu pogut comprovar, el terme bilingüisme queda reduït a “situació en què s’usen dues llengües” i prou. És per això que els sociolingüistes han introduït altres conceptes més específics per a tractar el contacte de llengües:
- Diglòssia
- Conflicte lingüístic
- Procés de substitució
Passem a explicar més detingudament aquests conceptes.
Pel que fa a la diglòssia
El concepte de diglòssia, de Ferguson (1959), parteix de l’estudi d’una situació en què coexisteixen dues varietats d’una mateixa llengua (varietat alta: A i varietat baixa B)
En aquest cas es parla de distribució funcional d’aquestes dues varietats d’una llengua.
Una distribució en què els àmbits d’ús formals i els àmbits d’ús informals són distribuïts de manera rígida.
Pel que fa a d’altres aplicacions de la designació de diglòssia, cal recordar que Fishman (1971) planteja aquesta designació per a unes altres realitats de coexistència de llengües diferents en un mateix territori (no sols en casos de varietats d’una mateixa llengua).
Diglòssia seria segons Fishman aquella situació en què una llengua (A) ocupa els àmbits formals i l’altra (B), els àmbits informals.
Seguint aquesta definició s’ha descrit sovint l’evolució sociolingüística del català segons l’evolució cronològica del conegut esquema.
Mitjançant aquesta concepció de la diglòssia Fishman descriu diferents situacions possibles tenint en compte alhora l’ocupació dels àmbits d’ús i la competència individual dels parlants envers les dues llengües coexistents; i així descriu les quatre situacions següents:
Diglòssia i bilingüisme: És el cas d’aquelles societats els membres de la qual són capaços d’expressar-se en dues llengües que exerceixen funcions distintes. Paraguai: el castellà funciona com a llengua A i el guaraní com a llengua B
Diglòssia sense bilingüisme: és el cas d’aquelles societats on l’elit dirigent introdueix una llengua com a distintiu de classe. Russia: l’aristocràcia russa francófona d’abans de la 1a Guerra Mundial i el poble russoparlant.
Bilingüisme sense diglòssia: és el cas dels que aprenen un segon idioma per pròpia voluntat. No incideix en els usos lingüístics de la llengua pròpia (aprendre anglès)
Ni bilingüisme ni diglòssia: seria la situació de comunitats monolingües (els castellans de les regions castellanoparlants) o estats monolingües (els islandesos, els portuguesos...)
El català ha estat durant el segle XX en una situació diglòssica, però avui no. És llengua oficial i, encara que amb matisos, llengua de prestigi en àmbits formals, encara que potser només a Catalunya i un poc a les Illes Balears.
Les raons per les quals la llengua catalana no esta en situació diglòssica són:
1r. La diglòssia estableix una estricta diferenciació entre les varietats de les llengües (A per als registres formals i B per als informals) però en la nostra comunitat lingüística observem que la llengua A (el castellà) també ha passat a usar-se àmpliament en els contextos informals.
2n La diglòssia es manifesta com una situació estable i entre nosaltres la situació és inestable i tendent a la substitució lingüística.
3r Molts consideraren que l’arrel del problema es trobava en la falta de prestigi. Però si s’observa la situació de llengües prestigioses, com el castellà a Puerto Rico, s’arriba a la conclusió que també és correcte aquest plantejament.
D'altra banda tinguem la substitució lingüística. Existeix un conflicte lingüístic quan el contacte de dues llengües origina una situació en la qual dos sistemes lingüístics competeixen entre ells desplaçant parcialment o totalment un sistema en els diversos àmbits d’ús.
Per tant, la substitució lingüística sorgeix quan una llengua forastera (o dominant o expansiva) comença a ocupar els àmbits d’ús d’una altra pròpia d’un territori (llengua dominada, recessiva o minoritzada)
Una vegada que una comunitat lingüística entra en una situació de conflicte lingüístic, el procés iniciat es dirigeix a la substitució o extinció de la llengua recessiva.
El desenllaç és la desaparició de la llengua pròpia i la seua substitució per la forastera (substitució lingüística) o bé el procés contrari: la normalització.
En cas de hi haure substitució lingüística es desenvolupa en un procés amb diverses etapes:
Etapa inicial. Una llengua d’una altra comunitat lingüística entra a ocupar certs àmbits d’ús de la llengua que estava exercint totes les funcions lingüístiques de la comunitat. Les raons són sempre extralingüístiques (hegemonia, poder polític, annexió territorial, primacia econòmica...)
1a Procés de bilingüització: és l’etapa més llarga.Les classes altes, les ciutats més poblades, els joves... són els primers a adoptar la segona llengua. Aquesta comença a ocupar les funcions formals en detriment de la llengua pròpia.
2a Procés de monolongüització de la llengua dominant. A poc a poc es va abandonant la llengua dominada (llengua B) i és suplantada per la llengua A (dominadora). Aquesta fase és molt ràpida, atès que tota la societat coneix ja la llengua A. Però arribat a aquest punt es presenten diversos problemes:
Autoodi: els que s’han passat a l’altra llengua reneguen del seu origen lingüístic, del qual volen distanciar-se menyspreant-lo.
Mitificació del bilingüisme: es generalitza la falsa creença en la compatibilitat jeràrquica de les dues llengües. En realitat la llengua dominada va reduint els seus àmbits d’ús i la dominant els amplia.
Creació dels prejudicis lingüístics: Són prejudicis socials sense cap base cientifica manifestats contra una llengua: llengües aspres i dolces, fàcils i difícils, de cultura i primitives, superiors i inferiors... En cap cas es parteix d’apreciacions objectives, més aviat al contrari, de punts de vista subjectius i amb la intenció de menysprear allò diferent. Condicionen la predisposició a utilitzar o aprendre una llengua.
Bilingüisme unidireccional. La llengua dominant ha esdevingut llengua necessària i suficient. Els parlants de la llengua dominada es veuen necessitats a aprendre la llengua dominant, la bilingüització els és imposada. Els parlants de la llengua dominant, en canvi, no tenen cap necessitat d’aprendre la llengua dominada ja que poden viure perfectament en la societat sense usar-la. Hi ha parlants monolingües en la llengua A però només n’hi ha de bilingües en llengua B.
Per últim, quan el procés s’ha completat, tenim l’abandó absolut de la llengua dominada i l’ús exclusiu de la llengua nova.
Un fenomen paral·lel a la substitució lingüística, és el de la interposició o mediatització. Es produeix quan la llengua dominada (A) interfereix les relacions entre la comunitat lingüística minoritaria i la resta del món. Llavors parlem de cultures satèl·lit.
Els parlants empren la llengua dominant per traduir una tercera llengua.
Els immigrants aprenen la llengua dominant per integrar-se i no la llengua pròpia de la comunitat (el cas de les onades que estan arribant actualment a zones catalanoparlants, usen el castellà.)
Els préstecs lèxic d’una tercera llengua s’adapten a través de la llengua dominant (la gent diu fútbol i no futbol, èlit i no elit, balonmano i no handbol...)
A més, existeix la interferència lingüística que són els canvis en l’estructura d’una llengua motivats directament per la influència d’una segona llengua.
En situacions de substitució lingüística la interferència l’exerceix la llengua dominant i por arribar a desfigurar totalment la llengua dominant i pot arribar a desfigurar totalment la llengua dominada.
Interferència fònica: la introducció del fonema [x] del castellà [Xéfe, miXellons] i la no distinció entre essa sorda i sonora
Interferència lèxica i semàntica: és la part més sensible de la llengua “jués”, “mansana” (barbarismes)
Interferència morfosintàctica: s’apliquen les estructures morfosintàctiques de la llengua dominant “la costum, la senyal, deurien se les set, va caure trencant-se una mà”
No hay comentarios:
Publicar un comentario