El procés de construcció del sistema comunicatiu valencià

La prensa

Es manté l’estructura provincial

La premsa de Madrid, actualment, representa més d’un terç de la difusió total de premsa de pagament.

La situació del català a la premsa diària editada al País Valencià gairebé no s’ha modificat en les darreres dècades. La seua presència és anecdòtica, ocasional i merament testimonial. El diari El País va iniciar la publicació setmanal d’un suplement cultural de quatre pàgines íntegrament en català.

Al seu torn, el Levante-EMV va començar a publicar una pagina diària en valencià i ha incrementat substantivament les col·laboracions en valencià en el suplement cultural de cada divendres tot atorgant més atenció a la literatura catalana.

Quant a premsa no diària, setmanaris i mensuals, la majoria s’editen en castellà i tenen la seu a Madrid o Barcelona.

Pel que fa a premsa no diària en català, la publicació més rellevant és la revista El Temps, setmanari d’informació general que va començar el 1984 i que arriba fins avui. El Temps fou pioner en oferir la revista en edició electrònica accessible per mitjà d’Internet. La resta de revistes en català (Saó, L’Illa, Caràcters, El Contemporani, All-i-oli...) tenen una difusió reduïda i un caràcter especialitzat.

Les ajudes a la premsa en català foren ben minses durant els anys de governs socialistes. Des que el PP va arribar al poder de la Generalitat, no se n’ha concedit cap ajuda.

La ràdio

Els canvis que estructuraren el sistema radiofònic s’iniciaren al final de la dècada dels vuitanta del segle xx.

L’audiència general de ràdio al País Valencià s’ha contret en la darrera dècada amb l’expansió dels formats musicals digitals i Internet.

D’una audiència mitjana del 51,5 per cent per a l’any 2000 ha passat al 44,6 de l’any 2008.

El fort predomini de la programació en cadena, centralitzada des de Madrid i realitzada en espanyol, la concentració de l’audiència en les grans cadenes estatals, la incapacitat de la ràdio pública autonòmica per guanyar-se un espai suficient, el tancament de Ràdio 4 per part de RNE –emissora que emetia íntegrament en català amb programació de ràdio fórmula–

i el desenvolupament precari i tardà de les ràdios municipals serien les principals causes que explicarien el baix nivell de presència del català a la ràdio, sota les quals, òbviament, rau el conflicte polític i lingüístic valencià amb el feix d’actituds contradictòries i d’indecisions polítiques .

Cal deixar constància que, pràcticament, no hi ha programes informatius en valencià en les emissores de les grans cadenes, és a dir, fins i tot els informatius locals o territorials són habitualment realitzats en espanyol. Finalment, les emissores on predomina l’ús del valencià en la programació són les ràdios lliures supervivents i les ràdios municipals. En general, l’ús del valencià s’ajusta a la realitat sociolingüística de l’àmbit de recepció.

La televisiò

La creixent competència entre les televisions va portar una obertura quantitativa i qualitativa i en una dura lluita pel mercat que esdevé la font principal de finançament

Els resultats en els continguts van ser d’una pèrdua ràpida de qualitat amb el predomini omnipresent dels programes d’entreteniment de baix cost i de les sèries i telefilms nord-americans, la disminució dels programes culturals i informatius o la seua expulsió a hores d’audiència baixa.

L’oferta en català va començar, per a les comarques del nord del País Valencià, alhora que s’iniciaven les emissions regulars de TV3 (Televisió de Catalunya) l’any 1984.

Reforça la percepció social de la unitat del català, incrementa el prestigi del català al País Valencià en la mesura que demostra cada dia que és una llengua apta per a tota mena de continguts, des dels més populars fins als més elitistes, i prepara el camí per a la futura Televisió Valenciana.

El conflicte que apareix l’any 1989, quan Canal 9 va ocupar la freqüència d’emissió de TV3 i que va provocar el tancament temporal delsrepetidors d’Acció Cultural per ordre governativa 

Indubtablement, l’eix del sistema televisiu valencià, atesa la precarietat de les emissions específiques de TVE, el constitueix Canal 9-Televisió Valenciana, el qual va començar a emetre regularment el 9 d’octubre de 1989.

Les queixes per l’incompliment de la llei de creació, l’us majoritari del castellà, els conflictes amb els actors de doblatge i les empreses valencianes d’audiovisuals constituïren els principals elements de crítica al model de televisió implantat.

Amb la reordenació del sistema televisiu per la implantació de la televisió digital terrestre, van sortir a concurs 14 demarcacions de TDT

 Els 42 canals privats de TDT local disponibles van anar a parar, majoritàriament, a mans de grups de dreta i extrema dreta afins als PP, de caire estatal i sense presència anterior en la televisió local.

Les dues llicències autonòmiques foren adjudicades a Las Provincias i a Popular TV.

Mediamed, empresa creada a propòsit per al concurs de llicències, va obtenir llicència en 13 de les 14 demarcacions. El principal accionista de Mediamed és un dels implicats en la trama de corrupció Gurtel.

Els grups estatals que s’han introduït al País Valencià: Intereconomía, el grup El Mundo, Libertad Digital, Uniprex (Antena 3, grup Planeta), Vocento, grup COPE, no emeten programació pròpia, es limiten a connectar amb les emissions estatals de la cadena, incompleixen les obligacions de la concessió –25 per cent de la programació en valencià, 20 per cent d’obres audiovisuals autòctones, sis hores diàries i 48 setmanals de programes originals, i un 10 per cent d’obres europees. Cap grup estatal no ho està complint i haurien de tornar la llicència o ser tancats per la Generalitat.

Quant a la televisió local, l’any 2000 es va arribar al centenar de televisions locals. 102 emissores molt desiguals l’estructura de les quals anava des de les ben organitzades empresarialment, amb plantilles de 15 i 20 professionals contractats, a les petites finestres de les poblacions més menudes.

Si al principi dels noranta hi havia un clar predomini de les televisions públiques a l’espai local, ara la situació era ben diferent: 22 televisions públiques enfront de 77 televisions privades i 3 mixtes. Les principals conseqüències foren un marcat retrocés del valencià com a llengua de la televisió local –només les públiques en mantenen l’ús normal– i una proliferació d’espais de qualitat ínfima (tiradores de cartes, horòscops i xerrameques variades).

El retrocés lingüístic és enorme.

Quant a la llengua de la programació dels canals de TDT en emissió, al País Valencià el retrocés continua. És manté l’aïllament entre els territoris pel que fa a compartir continguts.

Els mitjan de comunicació al País Valencià

El sistema comunicatiu valencià (SCV) té les primeres empremtes, quant a la seua configuració actual, en els successius intents de premsa democràtica durant els anys seixanta i setanta del segle XX, i els programes de ràdio en valencià 1 que aparegueren en aquells anys

La situació era de  subdesenvolupament del país quant a premsa i la inexistència de l’opinió pública característica dels règims democràtics.

Quatre diaris, pertanyents a la cadena governamental Prensa del Movimiento –Levante (València), Jornada (València), Información (Alacant) i Mediterráneo (Castelló) –, i un diari de propietat privada, Las Provincias, l’únic diari que Franco no va tancar el 1939 en prendre València.

Els diaris Al Dia (1966) i Primera Pàgina (1968-1972), i les revistes Gorg (1969-1972), La Marina (1973) i Turia (1964 fins avui), foren els principals exponents de les conflictives relacions amb les autoritats de l’època i significaren una renovació de les pràctiques periodístiques tenallades pel règim, tot i la pobresa de recursos tècnics i financers. Obriren el camí per als intents de més envergadura que arribarien amb la democràcia i constituïren la primera escola de periodisme allunyada del servilisme dominant.

Al seu torn, cal destacar el paper que va tenir la premsa clandestina. A partir de l’any 1962, hi ha un creixement progressiu d’aquests mitjans que esdevenen espais d’informació, reflexió i formació política, i també d’agitació en la difusió de consignes contra el franquisme.

      L’HERÈNCIA DEL FRANQUISME: No hi va haver, al seu moment, una relació successiva entre democratització política i democratització als mitjans.  Així, es varen mantenir intactes moltes esferes i funcions del sistema comunicatiu de la dictadura que, de fet, resultaven incompatibles amb la democràcia.

     1976: Convé assenyalar que el desenvolupament de la ràdio i de la televisió és superior al de la premsa escrita, la qual cosa té una gran importància quant al procés d’influència comunicativa que es desplega en aquell moment històric.

La mort del dictador no marca una frontera clara, un abans i un després, pel que fa als mitjans de comunicació. Tot i això, s’hi esdevenen canvis importants, juntament amb el manteniment de l’estructura comunicativa franquista.

LA PRENSA VALENCIANA: La premsa de Madrid, sobretot el diari El País, concentra la major part de les vendes i és escassa la incidència de la premsa de Barcelona (6.000 exemplars l’any 79). Les causes cal trobar-les en les insuficiències de la premsa valenciana:

En l’àmbit de la televisió, només hi ha una novetat important: les emissions diàries de mitja hora de l’informatiu Aitana (TVE), les quals prenen una volada professional i informativa desconeguda fins aleshores al País Valencià.

És quan s’introdueix l’ús del valencià en la informació televisiva i, en els continguts, allò que conten comença a reflectir els conflictes i els problemes de la realitat valenciana.

Aquesta experiència que s’havia iniciat l’any 1974 comença a tenir problemes greus a partir del 77 quan la «batalla de València» s’intensificava. L’extrema dreta va passar a l’amenaça personal.  La situació va arribar en un punt que es veieren obligats a retirar els títols de crèdit que apareixien al final de l’emissió per tal de no facilitar als agressors la identitat de les persones que feien el programa i evitar així que les amenaces arribaren a altres companys de la plantilla.

Especialment vergonyant fou la persecució que va patir Eduard Sancho, director d’Aitana. Al remat, la dreta va guanyar. A les portes del referèndum de la Constitució, 1978, Eduard Sancho fou cessat i retornat a Londres com a corresponsal de TVE.  La Delegació de Cultura, exerceix una tutela directa i contínua sobre la informació d’Aitana.

L’orientació del programa canvia radicalment. Atracaments, incendis i successos en general omplen els continguts informatius amb les dosis pertinents de festes, esports i corregudes de bous.

A la ràdio, on tot continuava també inalterat, una escletxa s’obria l’any 1974 amb l’aparició del programa De Dalt a Baix. A Ràdio Peninsular, començava el primer programa íntegrament en valencià, amb cobertura sobre tot el País Valencià. Amb uns continguts eminentment culturals, d’informació de llibres, actes culturals, novetats, entrevistes i una presència constant de la Nova Cançó, el programa que havia començat amb un quart d’hora al migdia es va fer de tres quarts d’hora.

Concursos intel·ligents, llistes d’èxits de cançons en català i un centenar de cartes diàries dels oients contribuïren al fet que el programa esdevingués un símbol.

Finalment, també a les portes del referèndum de la Constitució del 78, tal com havia passat a Aitana, aprofitant la integració de Radio Peninsular a RNE i atenent les enormes pressions dels sectors més reaccionaris de la ciutat de València, el programa desapareix.

El conflicte sociopolític (1976-1982) i la confrontació dels medis

Durant la transició política, es desfermarà una intensa lluita en què l’estatus que havien de tenir el valencià i el castellà, la reacció conservadora,  defensa el valencià entès com a no català, s’instal·la en el regionalisme que permet mantenir l’statu quo, de reivindicació de les «tradicions» valencianes enfront dels «intents catalanitzants»; en suma, hi assistirem al paroxisme del «perill català». Mentre, des d’aquest sector, no s’hi fa cap retret al centralisme, sovint l’anticatalanisme s’expressa en castellà i no conté cap proposta en la línia d’impulsar l’ús social de la llengua.

El diari Las Provincias va manipular i mobilitzar els sectors més proclius a l’anticatalanisme sota la bandera del blaverisme, i els va usar com a força de xoc contra l’esquerra i el valencianisme per tal d’impedir-ne l’èxit.

La influència dretana i manipuladora d’aquest diari es prolonga fins als nostres dies i ha generat tota una escola de periodisme servil que impregna bona part dels productes mediàtics valencians i especialment les males pràctiques informatives de RTVV

Els nous mitjans que apareixen en aquest període, limitats a la premsa escrita –la revista Valencia Semanal (1977-1980) i els diaris Diario de Valencia (1980-1982) i Noticias al Día (1982-1984)–, tot i el caràcter democràtic i renovador quant a l’impuls d’informació a la societat valenciana, resultaran molt insuficients per fer front a l’hegemonia mediàtica de la dreta on pervivien les plantilles, la ideologia i les pràctiques heretades del franquisme.

El paper dels mitjans en aquell conflicte, així com també la solució del pacte final a l’Estatut d’Autonomia cedint en totes les qüestions que impugnava la dreta, són trets claus en la interpretació del procés de construcció del sistema comunicatiu valencià.

•        Dificultats en el llarg procés de posada en marxa de la ràdio i televisió autonòmiques (RTVV)
• Pervivència d’una marcada estructura provincial en la premsa escrita
• Manteniment de la penetració dels mitjans de Madrid
• Escassa o nul·la presència del valencià als mitjans de comunicació, excepció feta –i parcialment– dels mitjans propis de la Generalitat
• Els incompliments de la legalitat en l’ús del valencià en les emissores FM i, més recentment, en les televisions digitals.
• D’altra banda, el temor o la negativa dels governants valencians a establir acords públics de col·laboració quant a política lingüística, cultural i comunicativa amb les comunitats autònomes de la resta del domini lingüístic seran una conseqüència de la permanència d’un conflicte que, amb alts i baixos, es prolonga fins als nostres dies.

Normalització i normativització

          Hola amics, avui anem a fer la nostra entrada parlant de normativització i normalització.

        La normalització lingüística consisteix en fer normal l’ús d’una llengua en el territori que li és propi. La llengua està present en tots els àmbits d'ús. Per a aconseguir això, s’ha de passar per un procés d’estandardització perquè tota llengua necessita d’un estàndard, és a dir, d’una varietat neutra, supradialectal i amb un grau de formalitat mitjà-alt.

         Aleshores, el concepte de normativització lingüística fa referència al procés d’establiment de normes lingüístiques que té per objecte fer d’una llengua un instrument adequat per a la comunicació. Perquè una llengua estiga normativitzada ha de comptar amb una ortografia, una gramàtica normativa i un diccionari normatiu, o diccionari de la llengua.
           A la llengua catalana aquest procés va estar impulsat per Pompeu Fabra i per l'Institut d'Estudis Catalans entre 1890 i 1932. Açò va permetre l'establiment d'una normativa unitària.

Expliquem tot això més detingudament.

L’única possibilitat per posar fre a la substitució lingüística és la normalització que es basaria en:

Voluntat política: El governants que tinguen un caire democràtic i tolerant hauran de tenir una voluntat clara de defensar les llengües minoritzades que s’hi troben al seu territori. Perquè una política normalitzadora tinga èxit, els parlants han de ser lleials a la llengua, i fer ús de les lleis i normes que els protegiran

Normativització: És molt important que els filòlegs facen una normativa de la llengua i elaboren una gramàtica, un diccionari, unes regles ortogràfiques, etc.

Així la llengua en qüestió podrà difondre’s als àmbits d’ús cultes: l’educació, la literatura, i la cultura en general.

Estandardització: El registre estàndard fa possible la difusió de la llengua, supera les diferències dialectals, i tot els parlants s’hi veuen identificats.

Política lingüística: Un procés de normalització necessita una politica lingüística. El govern crearà una direcció general de politica lingüística, que faça una planificació lingüística i la porte a cap.

       Al primer terç del segle XX, es combinen un seguit de factors polítics, socials i culturals que afavoreixen la culminació del procés de NORMATIVITZACIÓ, procés que en altres llengües s’havia produït als segles XVII i XVIII:

1.      La llengua catalana ja presenta una tradició literària amb la producció de la Renaixença i del Modernisme; i un ampli recull d’estudis lingüístics fruit de les polèmiques ortgràfiques del segle XIX.

2.      El Noucentrisme busca una normalitat lingüística per a la qual necessitava una normativització ortogràfica, gramatical i lèxica.

3.      El suport polític i de l’Institut d’Estudis Catalans van permetre la institucionalització de la tasca realitzada per Pompeu Fabra entre 1913 i 1930 per tal de codificar i nor mativitzar el català.

       La tasca normativitzadora de Pompeu Fabra hagué d’oposar-se a l’anarquía ortogràfica que dominava a les darreries del segle XIX i principies del XX

Pompeu Fabra i els seus col·laboradors de la Secció Filológica de l’IEC van redactar:

-          Les Normes ortogràfiques, 1913.

-          La gramàtica, 1918.

-          Les converses filològiques, 1919-28 (articles divulgació)

-          El Diccionari general, 1932.

Amb l’obra de Fabra el català es va dotar d’una normativa unificada, que tenia en compte el català antic i el modern, que adoptava neologismes i llatinismes i que depurava el català de barbarismes.

Tota la societat i els intel·lectuals adoptaren les seues normes, que són les que fem servir avui dia.

       Les normes ortogràfiques de 1913 estan basades, principalment, en criteris

Fonèticodialectals: S’intenta fer correspondre un fonema a una grafia.

I etimològics: Se segueix la situació ortogràfica adoptada pel llatí.

        Per últim, calia depurar el vocabulari tan castellanitzat. En 1932 publicà el Diccionari General de la Llengua Catalana. Finalitzava el procés de Normativització.

Una vegada promulgades les Normes Frabianes foren ràpidament acceptades i la premsa, les empreses editorials i els escriptors en la seua major part acceptaren la nova ortografia.

NORMALITZACIÓ:

         La democràcia. L’any 1978 s’aprova la Constitució espanyola, document que garanteix i consolida la nova situació política de l’estat Espanyol, la Democràcia.

L’article 3 de la Constitució espanyola diu que és el castellà la llengua oficial de l’Estat però reconeix la situació plurilingüe d’Espanya i permet l’oficialitat de les diferents llengües en les demarcacions autonòmiques on es parlen.

L’autonomia: L’oficialitat de la nostra llengua comença amb l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de la comunitat Valenciana (1982) definit al seu article 1er com “l’expressió de la voluntat democràtica i el dret a l’autogovern del poble valencià”.

El valencià, a partir d’aleshores, tenia un recolzament legal com a llengua de comunicació dels valencians en tots els àmbits, públics i privats, i, a més, com era patrimoni de tots, parlaren o no la llengua, s’havia recuperat i dignificat com a senyal d’identitat del nostre poble.

El castellà i el valencià esdevenen les dues llengües oficials però era necessària la normalització del valencià ja que es trobava en procés de substitució lingüística pel castellà. Raons històriques, sobre tot politiques, havien abocat el valencià a ésser utilitzat solament als àmbits de comunicació familiars, amb una llengua cada vegada més castellanitzada i sense prestigi social, fins i tot els seus parlants l’havien arribat a considerar una llengua vulgar i no apta per àmbits de comunicació formal de la llengua.

         Els requisits necessaris per iniciar un procés de normalització estan en marxa: la voluntat política dels governants, que tenen un talant democràtic, permet establir una política lingüística per protegir la llengua minoritzada i; frenar el seu procés de desaparició difonent i consolidant la llengua estàndard i la normativa lingüística.

L’alfabetització: El curs 1979/1980 comença amb la introducció d’una nova assignatura, el valencià, que se sumava, com una assignatura més, al sistema educatiu no universitari. Es així com s’assoleix un deute històric amb el poble valencià.

          Per a milers de xiquets i xiquetes significaria estudiar la seua llengua, en la varietat estàndard i culta, i per a molts xiquets i xiquetes la possibilitat d’aprendre la llengua del seu poble, dels seus avantpassats o dels seus pares, que l’havien abandonada per qüestions polítiques i socials.

La legalitat: El 23 de novembre de 1983, reunides a Alacant les Corts Valencianes, aproven per unanimitat la llei d’Ús i ensenyament del valencià. Al seu preàmbul es manifesta, per una part, la situació d’inferioritat lingüística del valencià respecte del castellà, i per una altra, la necessitat de donar forma legal i estatutària al procés de normalització lingüística de la llengua dels valencians.

           Per impulsar l’ús de la llengua a tota la societat, la llei marca uns objectius de regulació als àmbits lingüístics acadèmics, als mitjans de comunicació i a l’administració pública, a més de la demarcació lingüística dels pobles que predomina el valencià o el castellà, ja que la nostra comunitat és territorialment bilingüe per raons històriques.

         A més volem destacar el paper tan important que tenen els mitjans de comunicació i l’ensenyament en tot el procés de normalització.

Els mitjans de comunicació

            En una societat moderna els mitjans de comunicació audiovisuals tenen una gran influència en els models lingüístics que usa la població i tant és així que proporcionen  cohesió social per la difusió de la llengua estàndard oral, de la qual han de fer ús a les seues graelles de programació. Es a dir, es important en la normalització

           Fins i tot la llei recull al seu tercer títol l’ús del valencià als mitjans de comunicació social i el article 25 recull una sèrie de ítems que expliciten la obligatorietat de la Generalitat Valenciana de defendre i protegir el valencià als mitjans de comunicació de la comunitat.

L’ensenyament

           La introducció de l’ensenyament del valencià a l’escola pública i privada té com a objectiu igualar el nivell de competència lingüística en valencià i castellà.

Legalment, en acabar l’ensenyança obligatòria, l’alumnat deu conèixer per igual, ambdues llengües.

           La Llei orgànica d’Ordenació General del sistema Educatiu, aprovada anys més tard per a tot l’Estat, també contempla el mateix nivell de coneixement per a les diverses llengües de les Comunitats Autònomes, entenent que, de manera progressiva, s’arribarà a adquirir unes capacitats d’usar-la, després de la primària; de comprensió i expressió, després de la secundària, i de domini d’ambdues llengües, després del batxillerat.

           El camí que es contempla per arribar a aquesta situació de domini de les dues llengües en l’escola valenciana, s’anomena educació bilingüe, i té tres vies o programes:

1.      Programa d’ensenyament en valencià (PEV), el valencià és la llengua d’instrucció amb la qual aprenen totes les matèries, a l’hora que van aprenent el castellà. S’aplica en la primària per a valencianoparlants, fonamentalment, però en la secundària s’aplica indistintament.

2.    Programa d’immersió lingüística (PIL), està pensat per a l’alumnat castellanoparlant que ha optat per un ensenyament en valencià, aprenen la seua llengua d’una manera formal i el castellà s’incorpora a partir de 1^er o 2ⁿ cicle de primària, d’aquesta forma arriben a la secundària en un ensenyament en valencià.

3.      Programa d’incorporació progressiva (PIP), pensat per a les zones de predomini lingüístic castellà, on s’aniran afegint gradualment àrees en valencià. A partir del tercer curs de primària serà l’àrea del coneixement del medi natural, social i cultural la que s’anirà introduint i així fins arribar a l’ESO que hauran de tenir, almenys, dues àrees no lingüístiques en valencià.

           El govern valencià també s’ha de preocupar perquè el professorat compte amb el nivell de coneixement lingüístic necessari i per poder impartir les seues classes en valencià, i amb aquesta finalitat programa anualment plans de formació per atorgar la capacitat lingüística.

Història social

El naixement i la expansió de la llengua al país valencià es va donar entre el segle VIII i el XIV

L’etapa d’esplendor de la llengua arribà al s.XV en ella arribaren la plenitud de la producció literària es a dir la valenciana prosa y la desoccitalització lírica; creix el us de la llengua en els àmbits no literaris; i es troben a aquest segle també les bases històriques de la castellanització, es a dir, el canvi idiomàtic.

En mig de tot aquest context es donà el procés de substitució lingüística. Aquest procés tingué dues etapes, la etapa de decadència i la de renaixença.

Pel que fa a la decadència: és l’etapa del començament del procés de substitució lingüística en oposició al de Renaixença, període durant el qual la llengua recupera els usos cultes.

Les causes polítiques, socials i culturals de la substitució lingüística foren:

·       En la 1º meitat del segle XVI hagué un desmembrament polític, social i cultural dels països que formaven la Corona d’Aragó. Perdua de poder polític.

·         L’expulsió dels moriscos (XVI) fa que València perda un terç de la població i siga repoblada per castellans.

·         Les editorials de Barcelona i València preferien editar en castellà perquè hi havia més demanda. El llatí continuava essent considerat llengua culta (universitats, esglèsia, lit.jurídica i filosòfica) I el castellà prenia l’ús públic, mentre que el català es reduia a l’àmbit privat i entre classes popula.

·         En el cas del País Valencià, l’adopció sense reticències del castellà fou flagrant. Van entrar molts castellanismes en el lèxic. El català es va dialectalitzar molt més i aparegueren els noms de “llengua mallorquina”, “llengua catalana” i “llengua valenciana” per primer cop.

·         En la guerra de successió a la corona d’Espanya (1704-1714) els territoris de l’antiga corona d’Aragó prengueren partir a favor de l’arxiduc Carles i lluitaren al costat de les potències aliades. Per això, després de la derrota, Felip V promulgà el Decret de Nova Planta, pel qual es perderen Menorca i Sardenya, i les institucions pròpies: El català va ser exclòs de la legislació i de l’Administració de justícia i municipal, de l’ensenyament i de la documentació notarial i de comerç.

·         Espanya esdevenia un estat uniforme, amb un fort centralisme i els funcionaris castellans s’instal·laren a les terres catalanoparlants. Els catalanoparlants d’aquest època anaven interioritzant un comportament diglòssic segons el qual s’expressaven col·loquialment en català i empraven el castellà en situacions de projecció pública.

·         Aquesta pauta diglòssica arribarà a estar tan arrelada en els parlants que, a final del segle XIX i, fins i tot en el XX, obstaculitzarà el redreçament dels usos cultes de la llengua.

·         Amb tot, hi hagué erudits que estaven preocupats per la situació del català i en cantaven les excel·lències com a llengua. Van escriure estudis d’ortografia, diccionaris, edicions de clàssics... en català.

·         En el Renaixement i el Barroc, el català va viure una etapa de decadència pel que fa a la literatura culta. Com que les classes altes es castellanitzaven, els escriptors preferien escriure en castellà per a aquest públic. Podem dir que en succeir tots aquestos esdeveniments la llengua es trobava en situació diglòssica i decadència.

         Quant a la renaixença: El inici d’aquesta se sol situar simbòlicament amb la publicació de L’obra Pàtria (1833) de Bonaventura Carles Aribau.

·         Coincidint amb els moviments del romanticisme i del nacionalisme a tot Europa, aparegué a Catalunya un moviment de recuperació de l’ús del català. Llengua i Nació s’identificaven i s’exalçava el passat medieval i la cultura popular.

·         Així doncs, es passa de la diglòssia lingüística de la primera meitat del segle al desvetllament del catalanisme polític de la burgesia, i la presa de consciència que la llengua pròpia també pot ser culta: el català entrà en la poesia d’autor, el teatre, la novel·la, la vida pública, etc.

·         En acabar el segle XIX la perspectiva literària i sociolingüística, pel que fa a la nostra llengua, havia canviat rotundament en comparació als segles anteriors:

-          S’havia trencat amb el decadentisme dels segles anteriors.

-          S’havia recuperat la literatura culta.

-          S’havia iniciat l’elaboració del treballs lingüístics bàsics, necessaris per dur a terme el procés de normalització i la posterior normativització del català.

           La institució dels jocs florals, restaurada en 1889, actuà de catalitzador dels escriptors d’aquella època. La participació d’escriptors de tot el domini lingüística en els certàmens de Barcelona, Mallorca i València afavorí la represa de la consciència de la pròpia identitat, que no sols afectava la llengua, sinó també altres manifestacions de la cultura.

            En arribar el segle XX s’inicià el procés de normativització, la consciència d’haver de normativitzar el català. A més es normalitza, l’ús de la llengua a tots els àmbits d’ús.

Contacte de llengües

       Estem treballant a clase el contacte de llengües, repensant allò de la sociolingüística i parlant dels aspectes més importants que s’han de dominar per parlat de la nostra llengua.

       Primer que res s’ha parlat del llenguatge. Aquest pot tindre: elements interns, que és tot el conjunt de mecanismes interns de funcionament d’una llengua: fonètica, la fonologia,  el lèxic, les regles ortogràfiques i les morfosintàctiques, etc; o elements externs que és el fet mateix d’usar una llengua en la pràctica per comunicar-nos socialment.

       Els elements externs son per tant les relacions que hi ha entre llengua i societat, es a dir, la sociolingüística, aquesta és una disciplina que s’encarrega d’estudiar les condicions d’existència d’una llengua.

       Analitza l’us lingüístic tot relacionant-lo amb la realitat objectiva on es realitza, en el seu context social.

Investiga les relacions entre l’estructura d’una llengua i el medi sociocultural on es practica o existeix.

       Té en compte totes les variables sociolingüístiques que intervenen en el procés de la comunicació.

els àmbits d’us d’una llengua, el territori on es practica, les varietats lingüístiques més usades, la categoria (social, ideològica, edat, professió, sexe…) dels seus parlants, els temes que es tracten   el context en què es realitzen les comunicacions, les intencions i la manera (quin mitjà, oral, escrit…) dels qui practiquen la comunicació…

       D’altra banda per parlar de llengües hauríem de dominar dos conceptes antagònics, monolingüisme i bilingüisme

       El monolingüisme és l’existència d’una sola comunitat lingüística dins d’un mateix estat. A més existeix monolingüisme estatal, individual i social.

       No hem de confondre monolingüisme estatal amb l’acceptació d’una sola llengua oficial: cas de França, Itàlia, Turquia, EUA, Marroc, Austràlia... aquests estats apliquen una política de negació o menyspreu de les altres cultures i llengües per tal de refermar la unitat nacional al voltant d’una sèrie de símbols unitaris: una sola llengua, una sola cultura, una sola història...

       Podem afirmar, doncs, que el monolingüisme estatal és una situació estranya, és l’excepció. La normal general és el plurilingüisme.

       El monolingüisme individual té lloc quan una persona usa una sola llengua de manera habitual.

       El monolingüisme social es produeix quan en el context d’una determinada societat s’usa només una llengua com a moneda de canvi lingüístic habitual.

       Arribats a aquest punt es interessant introduir dos termes importants en sociolingüística: llengua minoritària i minoritzada.

       Llengües minoritàries: Tenen un nombre reduït de parlants. En el context europeu es consideren llengües minoritèss: Català (11milions) suec, búlgar (10 milions) danés, albanes, eslovac (6 milions) (noruec, finlandès (4,5 milions) lituà (4 milions) letó, macedoni, tàrtar, occità (2 milions) bretó, sard, èuscar, eslovè, gaèlic...

       Llengües monoritzades: És aquella que pateix la interposició d’una altra llengua i està immersa en un procés de retrocés dels seus usos en la pròpia comunitat lingüística. Tots els seus parlants es veuen a exercir un bilingüisme unilateral, ja que la llengua pròpia és insuficient per a viure-hi.

      Bretó, gal·lès, occità, català, èuscar, sard... són llengües minoritzades.

      No existeix un paral·lelisme entre llengua minoritària i llengua minoritzada (p.ex el castellà a Puerto Rico)

       Pel que fa a bilingüisme entenem el cas més simple de plurilingüisme: aquelles situacions en què les llengües en contacte en són només dues.

       S’ha entés per bilingüisme la possibilitat d’un individu d’utilitzar dues o més llengües a un mateix nivell. Però és una situació utòpica que no existeix en la realitat. S’ha parlat de l’existència de diferents classes de bilingüisme:

      Bilingüisme individual o capacitat d’una persona d’emprar dues llengües.

       S’engloben ací situacions extremadament variades d’acord amb els nombrosos factors que es tinguen presents.

       Comprovem que es parla de bilingüisme en casos tan distints com:

-                     Segons el grau d’ús de la llengua: passiu (l’entén però no la parla o no la vol parlar o el llig però no l'escriu) i actiu (l’entén i també la parla, la llig i tambè l'escriu).

-                     Segons el grau de domini de les llengües: simètris si totes el coneixen igual i asimètric, di alguna es domina més que les altres. En aquest últim cas, també hi trobem situacions molt variades si analitzem factors com ús oral/escrit, registres lingüístics, àmbits d’ús...

-                     Segons la motivació psicològica: instrumental (per motius laborals o econòmics, com pot ser l’aprenentatge de l’anglés al món actual) i integratiu (p.ex. els immigrants)

            Bilingüisme social: Es tracta de situacions on el bilingüisme individual afecta col·lectius sencers que formen grups socials.

         S’usen dues llengües (una pròpis i una altra pròpia d’un altre grup) que alternen segons unes normes d’ús establertes que no n’organitzen les funcions.

         També en aquest cas les situacions poden ser molt diverses si atenem a factors com el grau d’extensió de la bilingüització, l’estabilitat de la situació o la jerarquització funcional de les llengües.

        Ara bé, el bilingüisme social sempre amaga una situació de desigualtat.

       El bilingüisme dels pobles no és un fet natural per la senzilla raó que una societat per a comunicar-se, només té necessitat d’una llengua.

        És per això que sol manifestar-se com una situació conflictiva (inestable i desequilibrada quant a les funcions de cada llengua)

Bilingüisme territorial: Aquell que trobem en un espai determinat dividit en dues zones delimitades geogràficament que tenen cadascuna una llengua pròpia.

           Per exemple, a Bèlgica, amb una zona on es parla neerlandés (Flandes) i una altra de francòfona (Valònia)

          Al País Valencià, amb unes comarques castellanoparlants i una altres catalanoparlants.

          Aquest bilingüisme l’estudia la geografia lingüística i no la sociolingüística.

         Com heu pogut comprovar, el terme bilingüisme queda reduït a “situació en què s’usen dues llengües” i prou. És per això que els sociolingüistes han introduït altres conceptes més específics per a tractar el contacte de llengües:

-                     Diglòssia

-                     Conflicte lingüístic

-                     Procés de substitució

          Passem a explicar més detingudament aquests conceptes.

          Pel que fa a la diglòssia

          El concepte de diglòssia, de Ferguson (1959), parteix de l’estudi d’una situació en què coexisteixen dues varietats d’una mateixa llengua (varietat alta: A i varietat baixa B)

          En aquest cas es parla de distribució funcional d’aquestes dues varietats d’una llengua.

          Una distribució en què els àmbits d’ús formals i els àmbits d’ús informals són distribuïts de manera rígida.

         Pel que fa a d’altres aplicacions de la designació de diglòssia, cal recordar que Fishman (1971) planteja aquesta designació per a unes altres realitats de coexistència de llengües diferents en un mateix territori (no sols en casos de varietats d’una mateixa llengua).

        Diglòssia seria segons Fishman aquella situació en què una llengua (A) ocupa els àmbits formals i l’altra (B), els àmbits informals.

        Seguint aquesta definició s’ha descrit sovint l’evolució sociolingüística del català segons l’evolució cronològica del conegut esquema. 

          Mitjançant aquesta concepció de la diglòssia Fishman descriu diferents situacions possibles tenint en compte alhora l’ocupació dels àmbits d’ús i la competència individual dels parlants envers les dues llengües coexistents; i així descriu les quatre situacions següents:

Diglòssia i bilingüisme: És el cas d’aquelles societats els membres de la qual són capaços d’expressar-se en dues llengües que exerceixen funcions distintes. Paraguai: el castellà funciona com a llengua A i el guaraní com a llengua B

Diglòssia sense bilingüisme: és el cas d’aquelles societats on l’elit dirigent introdueix una llengua com a distintiu de classe. Russia: l’aristocràcia russa francófona d’abans de la 1a Guerra Mundial i el poble russoparlant.

Bilingüisme sense diglòssia: és el cas dels que aprenen un segon idioma per pròpia voluntat. No incideix en els usos lingüístics de la llengua pròpia (aprendre anglès)

Ni bilingüisme ni diglòssia: seria la situació de comunitats monolingües (els castellans de les regions castellanoparlants) o estats monolingües (els islandesos, els portuguesos...)

       El català ha estat durant el segle XX en una situació diglòssica, però avui no. És llengua oficial i, encara que amb matisos, llengua de prestigi en àmbits formals, encara que potser només a Catalunya i un poc a les Illes Balears.

       Les raons per les quals la llengua catalana no esta en situació diglòssica són:

1r. La diglòssia estableix una estricta diferenciació entre les varietats de les llengües (A per als registres formals i B per als informals) però en la nostra comunitat lingüística observem que la llengua A (el castellà) també ha passat a usar-se àmpliament en els contextos informals.

2n La diglòssia es manifesta com una situació estable i entre nosaltres la situació és inestable i tendent a la substitució lingüística.

3r Molts consideraren que l’arrel del problema es trobava en la falta de prestigi. Però si s’observa la situació de llengües prestigioses, com el castellà a Puerto Rico, s’arriba a la conclusió que també és correcte aquest plantejament.

         D'altra banda tinguem la substitució lingüística. Existeix un conflicte lingüístic quan el contacte de dues llengües origina una situació en la qual dos sistemes lingüístics competeixen entre ells desplaçant parcialment o totalment un sistema en els diversos àmbits d’ús.

         Per tant, la substitució lingüística sorgeix quan una llengua forastera (o dominant o expansiva) comença a ocupar els àmbits d’ús d’una altra pròpia d’un territori (llengua dominada, recessiva o minoritzada)

        Una vegada que una comunitat lingüística entra en una situació de conflicte lingüístic, el procés iniciat es dirigeix a la substitució o extinció de la llengua recessiva.

        El desenllaç és la desaparició de la llengua pròpia i la seua substitució per la forastera (substitució lingüística) o bé el procés contrari: la normalització.

       En cas de hi haure substitució lingüística es desenvolupa en un procés amb diverses etapes:

Etapa inicial. Una llengua d’una altra comunitat lingüística entra a ocupar certs àmbits d’ús de la llengua que estava exercint totes les funcions lingüístiques de la comunitat. Les raons són sempre extralingüístiques (hegemonia, poder polític, annexió territorial, primacia econòmica...)

1a Procés de bilingüització: és l’etapa més llarga.Les classes altes, les ciutats més poblades, els joves... són els primers a adoptar la segona llengua. Aquesta comença a ocupar les funcions formals en detriment de la llengua pròpia.

2a Procés de monolongüització de la llengua dominant. A poc a poc es va abandonant la llengua dominada (llengua B) i és suplantada per la llengua A (dominadora). Aquesta fase és molt ràpida, atès que tota la societat coneix ja la llengua A. Però arribat a aquest punt es presenten diversos problemes:

Autoodi: els que s’han passat a l’altra llengua reneguen del seu origen lingüístic, del qual volen distanciar-se menyspreant-lo.

Mitificació del bilingüisme: es generalitza la falsa creença en la compatibilitat jeràrquica de les dues llengües. En realitat la llengua dominada va reduint els seus àmbits d’ús i la dominant els amplia.

Creació dels prejudicis lingüístics: Són prejudicis socials sense cap base cientifica manifestats contra una llengua: llengües aspres i dolces, fàcils i difícils, de cultura i primitives, superiors i inferiors... En cap cas es parteix d’apreciacions objectives, més aviat al contrari, de punts de vista subjectius i amb la intenció de menysprear allò diferent. Condicionen la predisposició a utilitzar o aprendre una llengua.

Bilingüisme unidireccional. La llengua dominant ha esdevingut llengua necessària i suficient. Els parlants de la llengua dominada es veuen necessitats a aprendre la llengua dominant, la bilingüització els és imposada. Els parlants de la llengua dominant, en canvi, no tenen cap necessitat d’aprendre la llengua dominada ja que poden viure perfectament en la societat sense usar-la. Hi ha parlants monolingües en la llengua A però només n’hi ha de bilingües en llengua B.

       Per últim, quan el procés s’ha completat, tenim l’abandó absolut de la llengua dominada i l’ús exclusiu de la llengua nova.

         Un fenomen paral·lel a la substitució lingüística, és el de la interposició o mediatització. Es produeix quan la llengua dominada (A) interfereix les relacions entre la comunitat lingüística minoritaria i la resta del món. Llavors parlem de cultures satèl·lit.

         Els parlants empren la llengua dominant per traduir una tercera llengua.

         Els immigrants aprenen la llengua dominant per integrar-se i no la llengua pròpia de la comunitat (el cas de les onades que estan arribant actualment a zones catalanoparlants, usen el castellà.)

         Els préstecs lèxic d’una tercera llengua s’adapten a través de la llengua dominant (la gent diu fútbol i no futbol, èlit i no elit, balonmano i no handbol...)

         A més, existeix la interferència lingüística que són els canvis en l’estructura d’una llengua motivats directament per la influència d’una segona llengua.

         En situacions de substitució lingüística la interferència l’exerceix la llengua dominant i por arribar a desfigurar totalment la llengua dominant i pot arribar a desfigurar totalment la llengua dominada.

Interferència fònica: la introducció del fonema [x] del castellà [Xéfe, miXellons] i la no distinció entre essa sorda i sonora

Interferència lèxica i semàntica: és la part més sensible de la llengua “jués”, “mansana” (barbarismes)

Interferència morfosintàctica: s’apliquen les estructures morfosintàctiques de la llengua dominant “la costum, la senyal, deurien se les set, va caure trencant-se una mà”